Quan era voluntària del menjador de les germanes de la Caritat al Raval, una vegada, una de les monges índies em va renyar.
—Per què no has anat a buscar pa per a aquest home?
—Perquè li he donat pa de cereals i no n’ha volgut.
Jo li parlava de practicitat. Si servia més de pressa, podia donar més menjar a més captaires. Ella em parlava d’alimentar l’ànima. Em va demanar que la prioritat era atendre aquella persona i que per a ell era important el seu pa blanc. No ho entenia en aquell moment, però ho vaig fer. Hi vaig continuar donant voltes i vaig pensar que era com tenir un cotxe i queixar-se perquè no es té el somiat. Que tots, a diferents nivells, fem això a la vida.
Veig a les xarxes moltes dones que critiquen la Pedroche dient que no es pot queixar, perquè té ajuda a casa. És la dictadura de "los ricos no lloran"? Té tres milions de seguidors, però sembla que té més haters que ningú, perquè no és la primera de les influencers ni l'última que es queixarà. Bé, potser algunes africanes sense electrodomèstics poden pensar el mateix de les que critiquen la Pedroche. O les mares solteres de les casades. O les que no poden tenir fills de les que sí que poden. O les que tenim dues mans de les que no. I així no acabaríem mai… És veritat que l’exemple de la Pedroche de l’estrès de no poder jugar a pàdel pot fer mal a les que no es poden ni dutxar (per temps o per pagar l’aigua). Igual que va poder molestar que mostrés la seva figura perfecta poc després de parir, denotant poca empatia amb les altres. Però no ofèn qui vol, sinó qui pot. Ella sempre ha defensat —també en el seu llibre Gracias al miedo— viure com vol i sense filtres, malgrat que tot el que fa és observat amb lupa. Em canso jo mateixa per escriure sobre el tema, perquè no li vull donar més bombo. El problema és que hi ha molta gent opinant i que part de la seva feina es deu al seu físic i a la seva exposició pública. Feia uns dies, explicava en un post que diferent que era la seva vida sense fills i com li costava ser el centre d’atenció, fins i tot, el dia del seu aniversari, ara que el focus estava en ells. Welcome to our lives. I sí, ja és Nadal no només per a la Carey, sinó també perquè la Pedroche ja parla de les campanades, de l’espectacularitat dels seus looks i de tot això. Que tot canviï perquè res no canviï, diu el lema gatopardià.
Ens hauríem de preguntar, com a societat, per què hi ha tantes mares que no són felices
El tema de dones contra dones el sento tan démodé! Penso molt en la frase de Coco Chanel: "Les dones no s’arreglen per agradar als homes, sinó per molestar altres dones". Bé, la resposta correcta hauria de ser per estar més a gust amb elles mateixes. El que és veritat és que la gent que està feliç no toca els nassos, i ens hauríem de preguntar, com a societat, per què hi ha tantes mares que no són felices. Que també la Pedroche es lamenti és lícit i ajuda a visibilitzar la maternitat i la seva difícil conciliació en temps moderns. Tot i que crec fermament que, sigui l’època històrica que sigui, "on regna l’hormona, la neurona no hi entén gaire". Sempre faig la broma que no era feminista fins que no vaig tenir el segon fill. "No n’és un més" —m’avisaven— "és molt més del doble". I és veritat que tot el bon rotllo del primer postpart ja se m’havia esgotat en el segon. Eren dos contra una. També que feia molts anys que no dormia i això no et fa millor persona.
—Doncs imagina’t el que és tenir un fill malalt —em diu la meva parella que el seu fill tenia dues malalties rares.
És llavors quan em passa la queixa i dono les gràcies. Cristina, la teva llum no s’apaga perquè algú no la vegi (encara que sigui una mateixa) o la vida jugui a apagar-la. A mi també m’angoixava molt conduir amb els meus fills plorant al darrere quan no es portaven ni dos anys, i admirava les dones que ho feien cada dia. La maternitat no és una competició. Em nego a mesurar qui fa més sacrificis, qui dorm menys, qui dona més temps el pit… Per què, quin és el premi? Totes intentem ser les millors mares per als nostres fills. I ens estimen per això i molt més. Fins i tot, quan significa no estar al cent per cent per ells, per dedicar-nos temps a nosaltres mateixes. No es tracta de ser perfecta, sinó d’estar contenta. Perquè, quan estàs de més bon humor, tot es transforma en positiu. Com deia Confuci, "no et preocupis si no agrades als altres, preocupa't si a tu no t’agraden els altres". Sí, tens raó, no em mullo ni criticant ni defenent la Pedroche, cadascú viu com pot, malgrat que pots convertir-te en esclau de les teves pròpies paraules. La ment no entén el que el cor sí que comprèn. Totes vam pensar que havíem de ser mares superperfectes fins que vam acabar esgotades en l’intent. Intentar ser mares autèntiques i reals és molt millor.