Farts ja de la COVID, que hem decidit esbaldir de les nostres vides per la via de no parlar-ne -tot i ser-hi- i farts també de la invasió d'Ucraïna perquè, en el fons, volem amagar-nos de la crisi que ens veiem a venir, fa dos dies que parlem de la plantofada més mediàtica del segle XXI. Si la del segle XX va ser la de la pel·lícula Gilda, a l'actual és la de Will Smith al presentador dels Òscar. I dic “presentador dels Òscar” no perquè no tingui nom sinó perquè fins diumenge el 99% de la humanitat no sabíem qui era aquest senyor. Total, una gala que hauria passat a la història del no res s'ha convertit en la gala de la història i ha recuperat el debat més apassionant dels que es fan i es desfan. Amb tots vostès (i vostesses), “Els límits de l'humor”!

¿Se li ha de fotre una hòstia a qui se'n fot de tu dalt d'un escenari? Bé, de tu, de la teva família, de la teva professió, de la teva religió, de les teves idees, del teu col·lectiu... Mmm, el col·lectiu! El dia que algú va inventar aquest concepte, la humanitat va poder ofendre's amb totes les garanties. Perquè si tu ets d'un “col·lectiu”, tu ja et pots ofendre. A partiré d'aquest moment són els teus drets a no ser ofès front els de la societat a poder criticar-ho tot a través de l'humor. Tot sí, menys al meu col·lectiu! És el mateix raonament dels antivacunes: tota la societat es vacuna per lluitar conjuntament contra un virus, però jo no perquè invoco els meus drets individuals a no ser ofès amb un invent del dimoni pensat per controlar-nos a través del 14G.

Però i si se'n foten de tu, o de la teva dona, els teus fills o de la tieta de la Zona Franca, però resulta que al final resulta que tot hagués estat un gag? Ah, llavors sí, llavors hauríem exclamat “quina genialitat”. De fet mentre crèiem que tot el conjunt era un gag vam riure molt, però quan vam descobrir que l'acudit era simplement això, un acudit, i que la hòstia amb la mà oberta era real, ja no ho vam considerar cap genialitat. Ah, per cert, si al final tot hagués estat un gag, ningú s'hauria ofès per la broma.

És intolerable fer broma d'una malaltia? Sí? I, on és la línia? Caspa sí i psoriasi no? S'ha de prohibir fer broma del cul d'algú, o la pregunta seria: té interès fer broma del cul d'algú? I la línia de la violència a aplicar per l'ofès, on és? “Jo no sóc violent, però no tot s'hi val”, clamen alguns. Però a partir d'on no s'hi val? I això, qui ho decideix? Instal·larem nototsivalòmetres i ofendidròmetres a cada cantonada? Sí, contractem el bufó perquè ens entretingui, però quan considerem que ha creuat la ratlla de la nostra tolerància individual, que el matin. No, esperi! Millor el mato jo. Cada ofès té dret a pujar a l'escenari a matar-lo. Per torns. Donant números com a les botigues. Sisplau, l'últim per assassinar al graciós que a mi no m'ha fet gràcia?

Perquè la violència justificable és la meva. Del “Je suis Charlie” al “jo no sóc violent, però... hostiem a Chris Rock”. Si m'ofèn un acudit sobre la meva dona, cleca. Si m'ofèn un acudit sobre el meu Déu, 50 trets i 13 morts. “No home, no, on va parar! No és el mateix!”, diuen alguns. Les conseqüències no, el fet sí. I parlem del fet. Parlem de si s'ha de poder manifestar violència contra algú que fa un acudit en un espectacle on el codi que han establert els presents és que serà un acte amb acudits i adreçat a adults. Un acte públic on precisament contractes al bufó perquè faci de bufó i un dels bufons presents decideix que al bufó no se'l replica amb les seves armes sinó amb armes.