Alfonso Guerra, sí. Però també Juan Carlos Rodríguez Ibarra, José Luís Corcuera, Joaquín Leguina o Pepito Bono. Gent que van tenir molt importants responsabilitats en el PSOE de les majories absolutes. D'aquell PSOE que va governar durant 24 anys i que va deixar Espanya que no la va conèixer ni la mare que la va partir, com va dir Guerra en una d'aquelles famoses frases seves que passaran a la història de la humanitat. Bàsicament pel nivell intel·lectual que destil·len.

Guerra, populista professional quan el populisme no estava de moda. Qui als mítings cridava que ell era de “los descamisados” i que va resultar que tenia un germà (Juan) que es comprava camises amb els nostres diners. I amb la seva vista grossa (la d’Alfonso).

Alfonso Guerra González ha dit nazi al president Quim Torra. I no un cop sinó dos. Nazi. O sigui, assassí i genocida. I curiosament, a continuació no ha anat de pet a presentar cap denúncia perquè sigui detingut urgentment i s'eviti un nou holocaust. Possiblement perquè ha patit una rampa. En Guerra. A la neurona.

Sí, sí, ho ha dit aquell Alfonso Guerra que anava d'intel·lectual, que havia fundat una llibreria a Sevilla i que l'havia batejat usant el nom d’Antonio Machado i que ens explicava la seva especial sensibilitat per en Gustav Mahler. Ha estat exactament aquell.

I dient això, Alfonso Guerra ens ha mostrat que a part de populista i farsant és un miserable tros de carn amb ulls. I no és un insult sinó una descripció valorativa. Perquè, que això que ha dit Guerra ho digui algú amb poques llums a les 3 de la matinada i en un bar on hi ha entrat a les 11 del matí i s'hi ha begut fins i tot l'aigua de la cisterna del vàter, doncs miri. Però Guerra, el culte i sensible Alfonso Guerra, sap perfectament què és el nazisme. I en sap les seves conseqüències. I si no les sap, ara mateix li pago un viatge a Mauthausen-Gusen perquè hi faci un tomb a veure si espavila.

Però, esclar, aquell Guerra que va creure's ser algú, enyora no ser protagonista, com un Cristiano Ronaldo qualsevol. Coses de l'adolescència mental. Però Guerra és prou llest per saber que si excreta una barbaritat sortirà als mitjans. I només pensar que l'endemà algú parlarà d'ell, ja se li fa un bultet al pantalonet. Ves, cadascú té les seves parafílies, oi?

Però és que no és només Guerra. Ahir mateix va ser Rodríguez Ibarra qui va dir que li preocupa més l'independentisme que el que ha robat el PP. Un altre crac planetari. I altres dies apareixen personatges com Corcuera, Leguina o Pepito Bono a la recerca dels seus dos minuts de misèria moral. VOX passat per la dreta. Del PSOE al VOXOE de les velles glòries que necessiten protagonisme. Demagògia, populisme, arròs covat i una vida trista units per poder explicar als nens què és la sordidesa.

És el circ amb l'elefant sense dents, el presentador amb l'americana de lluentons ratada, el pallasso alcoholitzat i l'equilibrista amb vertigen crònic. Aquest és el panorama a l'habitació dels mals endreços de la residència de hi aniràs però no en tornaràs. Quina llastimeta, oi, acabar així?