Agafo tal qual una notícia del 16 d'abril del 2016: “Miquel Bernard, secretari nacional i líder de Manos Limpias, i Luis Pineda, president de l’Associació d’Usuaris de Serveis Bancaris (AUSBANC), han estat detinguts per extorquir institucions i persones, a les quals suposadament exigien grans quantitats de diners a canvi de retirar les querelles que havien presentat contra ells. Entre les víctimes dels xantatges hi figura, segons fonts judicials, la infanta Cristina de Borbó. Manos Limpias va reclamar a la defensa de la filla de Joan Carles I tres milions a canvi de retirar l'acusació contra ella en el cas Nóos”.

O sigui, la molt enriquidora carrera (econòmicament parlant) de l’autoanomenat sindicat Manos Limpias va durar mentre els extorquits eren indepes, esquerranosos i altra gent molesta. Però va ser trepitjar zona blava i, PATAPAM!, llavors va caure tot. I ràpid. Gràcies a la Infanta (o per culpa seva) se'n va anar a can pistraus un negoci que fins llavors s'havia dut a terme amb total impunitat. I, sobretot, amb unes connivències en certs aparells de l’Estat que eren necessàries perquè tot allò fos possible.

Però aquí passa com als aparcaments dels centres comercials els dissabtes a la tarda, a la que queda lliure un forat, de seguida és ocupat per un altre cotxe. I el cotxe que ha ocupat l'espai deixat per Manos Limpias es diu VOX.

VOX i Manos Limpias tenen, bàsicament, 4 coses en comú: 1/ VOX diu que és un partit polític, com Manos Limpias deia que era un sindicat, tot i que no tenien un sol delegat, cosa que és un èxit realment destacable, 2/ Tots dos són d'ultradreta, 3/ Tots dos apareixen en els mateixos tipus de casos judicials i 4/ En tots dos casos, el seu funcionament planteja la mateixa pregunta, i això qui ho paga?

A Manos Limpias les misses li sortien dels xantatges, però no consta que VOX s'hi dediqui. Per tant, som davant d'un misteri molt misteriós. D'on surten els calés? Perquè presentar-se en diversos processos judicials val diners. I els recursos valen diners. I els advocats. I els procuradors. I els viatges. I la infraestructura. I l'organització que els permet ser presents a la xarxa. Però la seva representació pública, inexistent, no els genera ingressos. De fet té un únic alcalde i en un poble on només es tria un regidor...

I a les generals, a Catalunya va obtenir 197 vots i a Espanya va arribar als 46.781 sufragis.

 

O sigui, la maquinària judicial espanyola gira al voltant de les vicissituds que mou algú que, a pesar de la publicitat gratuïta que genera la seva aparició diària als mitjans de comunicació, no arriba als 48 mil vots i ningú sap de què viu.

Un fenomen realment sorprenent que aviat s'estudiarà a les més prestigioses escoles de negocis. I d'il·lusionisme.