Aquest diumenge al matí hi ha hagut acte de “España Ciudadana” a Palma. Ja ho sap, España Ciudadana és la plataforma que ha engegat Ciutadans a manera de Casa Gran del Ciutadanisme o de Juntos por España. Però no pateixi que això no és nacionalisme sinó... Bé, no és nacionalisme, és ¡España!

D'entre les persones que hi han intervingut destaca la senyora Manuela de la Vega, presidenta de la Asociación de Enfermos Transplantados de Baleares. La senyora de la Vega hi ha explicat la seva malaltia de ronyó, la diàlisis que va haver de fer i com li va canviar la vida quan va poder accedir al trasplantament.

Com pot endevinar fàcilment, l'objectiu últim pel qual la senyora de la Vega ha intervingut no era per parlar de trasplantaments, perquè allò era un acte polític. No, la senyora de la Vega era allà per, aprofitant els trasplantaments, parlar de la imprescindible unitat d'Espanya. Com veu això de la política cada cop és més complicat i els relats se'n van per indrets insospitats.

Total, que la senyora de la Vega ha explicat la seva malaltia, com era el seu dia a dia, com va rebre la noticia del trasplantament que li van fer a l'Hospital Clínic de BCN, com de seguida va notar que tot havia anat bé... Fins que ha arribat el moment de la cosa. Que era tant el moment de la cosa, que els organitzadors l'han immortalitzat en forma de piulada:

Si vol saber què ha dit exactament la senyora de la Vega, aquí té el vídeo de l'acte. El moment precís va del minut 41.20 al 41.54 i és quan diu: “Llevo los órganos de una persona catalana y estoy súper, súper orgullosa. Necesitamos a Catalunya, sobre todo yo la he necesitado toda la vida”.

Bé, com a argument per sostenir la unitat d'Espanya és nivell “Si sois independientes, ¿en qué liga jugaría el Barça?”. Però si aprofundim una miqueta entrem en el món de les paradoxes incomprensibles: necessitem Catalunya pels seus ronyons?

Ella diu que està orgullosa de dur un ronyó català. Bé, qui va donar-lo ho va fer per millorar la vida d'una altra persona, que és la cosa més sensacionalment humana que pots fer un cop t'has difuntat. No va fer-ho pensant en si el seu ronyó era català, asturià o de La Almunia de Doña Godina i si el receptor era de Palau de Plegamans, de Sabiñánigo o d’Astorga. A part d'un altre petit detall que se li escapa a la senyora de la Vega i als que li han fet dir el que ha dit: potser el ronyó no era català. Perquè quan et fan un trasplantament, al Clínic o on sigui, no te'l porten a la taula d'operacions, te l'ensenyen i et diuen: “miri, made in Catalonia. És producte de proximitat, quilòmetre zero”.

Però més enllà del cunyadisme argumental, dir que et sents orgullós de dur un ronyó català és la barreja perfecta de provincianisme i el món que retrata “Los santos inocentes”. Dir que vas pel món amb un ronyó català i que n'estàs molt orgullós és Patetisme Constitucional. És intentar dur fins  l'absurd i convertir en ridícul un moviment polític. I fer-ho a base d'intentar instal·lar la idea de que són tan curtets de gambals i que són tan limitades que només volen els ronyons per a ells. No com els que han utilitzat la senyora Manuela de la Vega, que són cosmopolites i accepten qualsevol ronyó, fins i tot els dels catalans. Ei, i sense fer-los cap fàstic!