Doncs sí, en Valtonyc ha tocat el dos. Vaja, que ha fotut el camp. En llenguatge rapero i en l'idioma de l'Estat del Llarenisme constitucional, en Valtonyc ha fet un “me las piro, vampiro”. I amb un estil més castís, en “Valtonyc, todo entero, ha tomado las de Villadiego”.

Alguna cosa, i no precisament positiva, ha d'estar passant a Espanya quan polítics i raperos han de fugir per protegir-se i per denunciar les decisions decididament millorables de la justícia. De la “Marca Espanya” hem passat a “Marxa d'Espanya”.

L'opinió pública europea assisteix bocabadada a aquesta fugida d'Egipte en versió transpirinenca. I entenc que no deuen entendre res, però no costa gaire entendre que això no ajuda a la imatge internacional d'aquest Estat que s'ha descarat descaradament en la retallada dels drets que haurien de ser bàsics en una democràcia que forma part de la Unió Europea.

Quan un senyor de Frankfurt que es diu Günter, una senyora de Leicester que és diu Betty i una noia de Besiers que es diu Magdeleine observen què passa a Espanya només poden arribar a una mateixa conclusió: la situació no és gaire normal. I no ho és perquè ni en Günter, ni la Betty ni la Magdeleine han vist que de cap dels seus respectius països hagi de marxar ningú a la recerca d'una justícia que els protegeixi.  

He escrit altres cops que no m'agraden les lletres d'en Valtonyc, però enviar-lo tres anys i mig a un presó per les coses que diu és com asseure Figo a la cadira de presidència de la llotja del Camp Nou el dia d'un Barça-Madrid i fer-li un arroset de llamàntol. O sigui, que no, que el que no pot ser no pot ser i a més és impossible.

I és tan impossible que la resposta de la societat ha estat SEN-SA-CI-O-NAL. Gent que no havia sentit un rap en sa vida, però que està farta de molt, s'ha passat al Valtonyquisme. Com a forma de protesta. Per denunciar el despropòsit i la desproporció. I és així com hem vist padrines que abans d'anar a la dominical ballada de sardanes posterior a la missa d'onze, remenaven el mòbil a la recerca per youtube d'alguna de les peces del mallorquí ara belga.   

Polítics i raperos fugen d'Espanya per encomanar-se a una justícia europea apolítica i homologable a un estàndard presentable, però la justícia de la que fugen queda. Com l'acudit d'en Capri: l'amor se'n va, però ella es queda. I demà ens pot tocar a vostè o a mi (la justícia, no l'amor). Per l'article 69, el 155, o el “quemerote”. I, una de dos, o algú atura això o a Espanya aviat només hi quedaran els partidaris del llarenisme constitucional, que no són pocs, però que no són tots. La resta acabarem de veïns d'en Günter, la Betty i la Magdeleine. I composant raps.