I continuen arribant vacunes. Menys quantitat de les que ens van dir, però de diverses empreses, cosa que provoca l'alegria de la varietat. I de la novetat. I de la comparació. Les unes per a totes les edats. Les altres no aptes per a boomers. Unes de temperatura siberiana i unes altres de temperatura a la costa el mes de febrer. I van creixent els col·lectius essencials que s'afegeixen a les llistes de prioritat per ser vacunats.

Era lògic que primer anessin a per les residències i el personal sanitari. Aquest cop en so de pau. Una fase, per cert, a la s'hi van autoconvidar polítics diversos, militars i bisbes. La trilogia de sospitosos habituals. I, després de la febre inicial d'indignació, vostè ha sentit que hagi passat res? Algun càstig exemplaritzant a la sala? No. Com era de preveure. El missatge que s'ha enviat a la societat, un cop més, és per fotre el barret al foc. És que no han tingut ni el detall de demanar-nos perdó. És que han tornat a pixar-se’ns a la boca i han dit que era la tempesta Vaccí. És que la seva impunitat és total i absoluta.

Molt bé, però a partir que tenim vacunats els més vulnerables i els més exposats (a banda dels que s'han colat), què fem? Per on seguim? Van apareixent noms de col·lectius com el personal de farmàcia, funcionaris de presons, bombers, policies, membres de protecció civil... Com pot imaginar no tinc cap criteri per valorar si aquest ha de ser l'ordre i segur que tots ells (i elles) han de ser vacunats abans que un servidor, per exemple, però si que a la llista hi trobo a faltar gremis que (també) han estat molt importants i dels que tothom se n’oblida.

Estic parlant de pagesos, ramaders i pescadors. Vaja, el sector primari. Si quan va començar tot això, la gent es matava per un rotllo de paper de vàter o per un paquet de farina, imagini's què hauria passat si no haguéssim tingut aliments bàsics com verdura, carn o peix. I estic parlant també dels transportistes (ara en diuen “el sector logístic"). Aquells dies en que tots (i totes) estàvem tancats a casa cagats de por, ells (i elles) anaven camió amunt i camió avall sense saber si allò que estaven fent era perillós per la seva salut i fins a quin punt estaven corrent un risc. I cap dia ens va faltar de res. De res realment important. Perquè miri, sense farina per fer pastissos es pot sobreviure tranquil·lament. De fet, a quantes cases els acabarà caducant la farina que els va sobrar després de fer el tercer pastís de poma i acabar-ne fins els nassos?

I parlo dels forners. Pensi per un moment que durant aquest any hagués faltat el pa. El caos ciutadà ocasionat hagués necessitat d'un desplegament policial nivell “avui ens visita Vox”. I parlo de la gent que va estar cada dia als mercats municipals, a les botigues i als supermercats. I al personal de la recollida de la brossa, que tampoc no ha faltat cap dia, i sense els quals s'hauria generat un greu problema de salubritat. I dels encarregats que haguem tingut aigua, llum i gas. Perquè, imagini's tothom a casa i sense electricitat o la resta de subministraments.

És més important un funcionari de presons que un pagès, un ramader o un forner? O més ben dit, és més servei essencial l'un que els altres? Insisteixo, ho desconec, però no entenc l'oblit cap a oficis sense els quals la nostra societat hauria col·lapsat. Encara més. Encara que fos com a mostra d'agraïment.