Què és un bé essencial? O, millor dit, què no ho és? On comença i acaba el que podem considerar un dret bàsic i universal dels ciutadans? I si ho pregunto és perquè no en tinc ni idea. Vaig molt perdut, sobretot veient algunes de les coses que de vegades veig pel món.

Per exemple, menjar. Menjar ho deu ser, no? Per això hi ha diversos indrets on reparteixen gratuïtament aliments a les persones que hi van. Hi ha xarxes que els recullen i el donen a qui els necessita. Per tant, podem dir que en la nostra societat tothom té garantit el menjar i ningú es mor de gana. I l'habitatge? Aquest suposo que també deu ser un dret bàsic, oi? Perquè, amb més o menys dificultats, amb més o menys condicions, amb més o menys arbitrarietats a l'hora d'executar desnonaments i a banda d'algun cas puntual, tothom té un sostre. Insisteixo, més o menys, però ningú viu al carrer. I si temporalment això acaba succeint, sempre acaba apareixent alguna solució o altra.

La salut també entenc que ho deu ser un dret bàsic. Perquè en aquest moment qualsevol persona amb una malaltia greu o que pateixi un accident si va (o la duen) a un hospital, serà atesa. I el sistema de la Seguretat Social garanteix uns mínims assistencials. Per tant, també podem afirmar que en la Catalunya de finals del primer quart del segle XXI, en general, no et moriràs de gana, malalt i sota un pont. Compte, no estic dient que aquest sigui un sistema perfecte. Veurem quant dura, però de moment encara sobreviu mès o menys allò que en diem l'estat del benestar.

I les vacunes també són un dret bàsic, oi? Bé, al menys les de la COVID sí. Per això són gratuïtes per la població. Els estats paguen les dosis a les empreses que les fabriquen i després les reparteixen i les administren. I això segon també val diners. Un cost que assumeixen els diferents països a compte de la despesa en salut.

Bé, fins aquí ho tinc tot més o menys clar. Crec. Però ara entrem en el terreny on començo a perdre'm. Un cop tinc una certa salut, vaig a buscar menjar i el porto fins a sota del meu sostre, ¿com netejo l'enciam, m'escalfo els cigrons i em fregeixo el bistec? Per això de l'enciam necessito aigua, que barata no és, gràcies a canons, taxes, tributs i el sempre entretingut IVA. Però acaba sent barata en comparació amb el preu de la llum que necessito per veure com m'escalfo els cigrons i el gas necessari per escalfar-me’ls i per fregir-me el bistec. I aquí és on volia anar a parar, perquè en plena onada de fred i neu, el preu de la llum ha pujat un 27%. I el tema ja no és de qui és culpa o no, de qui s'embutxaca la pasta o no, de les portes giratòries d’expolítics cap a empreses del ram i cobrant mensualment sous de premi de la grossa de Nadal i del bli, bli, bli i el bla, bla, bla amb el que ens entetindrem ara uns dies per, com sempre, oblidar-nos-en fins la pròxima pujada de tarifes o la pròxima onada de fred.

No, no, aquí el tema és: tenir electricitat a casa teva és un dret bàsic o és un luxe? Ei, parlo de tenir llum per les coses mínimes com veure-t'hi a la nit o quan fot molt de fred, fer anar un petit radiador. No parlo d'instal·lar-hi una il·luminació com la d'un camp de futbol o una plantació de maria. I aquest és el debat. És un luxe? Sí? Doncs diguem-ho. És un negoci perquè uns pocs hi guanyin mooolts milions? Sí? Doncs assumim-ho. És un dret bàsic? Doncs llavors discutim sobre si les companyies han de ser públiques o no i si ho són si la societat pot assumir-ne el cost. I a partir d'aquí parlem de preus socials de veritat, no de pedaços i de lleis que acaben a la brossa.

Per cert, que un cop aclarit això, el següent debat hauria de ser sobre el manteniment de la xarxa i la fiabilitat del servei. Aquesta pilota que es van passant entre empreses subcontractades de les subcontractades i que provoca que durant les onades de fred falli el subministrament o veiem moments tan plàstics com aquest del vídeo i que és de fa dos dies en un indret relativament prop de casa d'un servidor: