Allò que anomenarem “Espanya” (concepte) té una ultradreta que ha existit sempre però que a diferència dels últims 40 anys, ara no se n'amaga. És una ultradreta neofranquista per a qui el PP de Rajoy era massa tou i que aprofita que històricament està molt consolidada i molt ben situada en punts estratègics del poder de l'Estat per reproduir el seu missatge. Només cal veure les professions i els llocs que ocupaven a l'administració la majoria de diputats de VOX fins asseure's a l'escó. Començant per Santiago Abascal, que tota la seva vida ha viscut del diner públic ocupant diversos càrrecs, fins a Macarena Olona, responsable de l'advocacia de l'estat a Euskadi durant molts anys. Però aquesta existència dona mala imatge al concepte “Espanya” com a única realitat possible. I cal descafeïnar-la. Cal un contrapès.

Que VOX s'hagi descarat embolicant-se amb la bandera espanyola fa que els defensors de la uniformitat en la lletjor nacional (els nacionalistes sempre són els altres, a mi digui’m ciutadà del món) busquin fa temps la seva correspondència a Catalunya. És allò d'Espanya té rebotiga, sí, però Catalunya també. Problema: els uns tenen 52 diputats al Congrés, han signat pactes de govern en diverses comunitats autònomes i es presenten com a acusació particular en un munt de judicis i els altres són grupuscles que no omplen un Opel Corsa. Això no vol dir que no hi hagi una ultradreta indepe, però escoltin, ¿de veritat volen comparar un vaixell que transporta quatre mil persones entre passatgers i tripulants amb un matalàs de de platja on no hi caps ni estirat?

I és així com de qualsevol granet de sorra, lamentable però granet, construeixen el desert del Sàhara sencer amb forma de tesi universal. Perquè necessiten elaborar la teoria segons la qual hi ha una VOX indepe. Perquè els cal per poder dir “ho veuen, aquesta gent també són Salvini i Trump”. Perquè el següent pas és afirmar que “de fet les seves idees són com les de Trump i Salvini. Perquè la Catalunya indepe vol el mateix que aquests dos. Sort que estem nosaltres per salvar-los”. Cal dibuixar els dos extrems, per aparèixer ells (i elles) i erigir-se en els salvadors (i en les salvadores) de la societat. Com? Amb la poció màgica de l'equidistància no nacionalista basada en aquella altra amb una recepta tan famosa com la de la cola-cola i consistent en què un intolerant totalitarista agafa la bandera de l'antifeixisme i, mantenint unes actitud feixistes nivell top, li diu a la societat que ell la salvarà del feixisme. Fantàstic!

S'han comprat una manxa argumental amb la qual intenten inflar un globus de festa d'aniversari com si en fos un de la mida dels que van inventar els germans Montgolfier. Pretenen aconseguir l'efecte timbaler del Bruc en versió ultra català intentant que ressoni com un exèrcit fatxa el que és un nen, UN, tocant un tambor que li han comprat a la fira del poble juntament amb un tros de coco, dos euros de tramussos i una dosi d’antipujolisme en vena. Que aquesta és l'altra.

Perquè la coca de recapte feta amb sobres del pont de la Constitució sempre ha de tenir el seu toc d’antipujolisme. Qui ens vol vendre grans idees de futur, modernes i que depassen l'actual sistema ho analitza tot en base a un senyor que va estar 23 anys al poder, sí, però que ja en fa 17 que no hi és. DISSET! Va ser l'any 2003, quan en feia sis (SIS) que Mateo Salvini ja s'havia presentat com a candidat a una llista comunista.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat