Exemple 1: Ho explicava dimarts Justo Molinero. A finals dels anys 60 treballava de mecànic en un taller del centre de BCN i va adonar-se que qui feia la recepció dels cotxes cobrava més. I cap allà directe. Però l'amo li va dir: “sense parlar català no pots fer aquesta feina”. Va ser el dia, diu en Justo, que va entendre que si volia prosperar en aquella empresa i en aquella societat, havia de parlar les dues llengües.

Exemple 2: La matinada de l’1 d'octubre vaig ser en una escola del barri de Sant Roc de Badalona. Per situar-nos, és el barri més “complicat” de la ciutat. Atur altíssim, gran absentisme escolar, okupacions de pisos, delinqüència, una limitada cohesió social... A partir de dos quarts de 6, poca estona després de l'arribada de les urnes, va començar a aparèixer gent i es va anar situant davant de la reixa exterior. Plovia i molts compartien paraigües. Un noi que s'expressava en castellà va explicar a una companya d'aixopluc que ell no era indepe, però que estava allà per defensar la seva escola. I llavors va seguir la conversa parlant en català per dir que allà l'havien ensenyat a tenir uns horaris, unes obligacions, a valorar l'aprenentatge i... a parlar en català. I ara que havia aconseguit sortir del barri, però sense haver deixat mai de sentir-se'n part, creia que estava en deute amb aquelles 4 parets i havia vingut per defensar que altres nois com ell poguessin tenir la seva mateixa oportunitat.

I com aquests dos exemples, els que vostè vulgui.

Doncs bé, per guanyar uns quants vots a Espanya i algun a Catalunya i també per intentar desbloquejar la investidura, hi ha gent a qui no l'importa negar als Justos i als nois de Sant Roc del 2018 l'oportunitat de formar part d'una sola societat. Prefereixen crear dos mons separats per raó de llengua. Prefereixen dividir. Creuen que creant guetos canviaran la tendència a l'alça del que ells en diuen adoctrinament i que senzillament és la pluja fina de la realitat.

Per guanyar uns quants vots a Espanya i algun a Catalunya i també per intentar desbloquejar la investidura, gent que es proclama defensora de la llibertat i dels drets argumenta que els pares han de tenir el dret i la llibertat de decidir quina volen que sigui la llengua vehicular amb la qual s'educaran els seus fills. I, de pas, la dels fills dels altres. Imagino que el següent pas serà que els pares decideixin com volen que sigui l'ensenyament de les matemàtiques dels seus fills. I de pas, el dels fills dels altres. I després decidiran com volen que siguin les ciències, la història, la geografia o el llatí. Els pares dissenyant la política educativa seria certament educador.  

La realitat diu que tots els nens que han estudiat a Catalunya amb el sistema de la immersió tenen les mateixes competències en castellà que els nens que han estudiat en qualsevol altre punt de l'Estat. I ho diu algú tan perillosament sospitós de ser una màquina d'adoctrinament indepe com el Ministerio de Educación en la seva avaluació general de diagnòstic feta anualment entre els alumnes de 4t de primària i 2n d’ESO.

Conclusió: no estem parlant de drets ni de llibertat sinó de política. I de la barata. I de l'intent que alguns pares facin cas als fracturadors i decideixin negar als seus fills l'oportunitat de ser uns ciutadans de ple dret. I això seria una autèntica llàstima. Seria terrible que hi haguessin pares que, cegats per un sectarisme inoculat, no volguessin el millor per als seus fills. Entenc doncs que, arribats a aquesta situació, la DGAIA, l'organisme que promou el benestar de la infància i l'adolescència en alt risc de marginació social, prendrà mesures i els retirarà la custòdia. En nom dels drets i de la llibertat dels nens de ser persones. I de ser uns ciutadans com els altres.