Aquest matí hem tornat a veure aquelles cares que només veiem esmorzant. Persones que associem al nostre cafè, o a l'entrepà amb el cafè amb llet, o a la pasta i el tallat nostres de cada dia. Perquè esmorzar al bar és un ritual que ens construïm a mida per ser feliços. És la quotidianitat necessària per sentir-nos protegits. I, sobretot, és el nostre cambrer o cambrera. Aquell “el de sempre?” acompanyat d'un gest d'acolliment que és com el retorn a casa dels avis, unl indret on sempre érem feliços. És la capseta a mida on ens refugiem per sentir-nos vius. Una barra de bar a l'hora de l'esmorzar no admet males cares. És optimisme pur. És l'últim que hi arriba fent un comentari que la resta de la barra acull regalant un somriure compartit. Vostè ha vist algun cop algú discutir amb amargor esmorzant en una barra de bar? Oi que no? Doncs visca el retorn a la vida!

I amb aquest panorama i les notícies positives sobre vacunes, avui en comptes de ser dilluns semblava dijous, aquell dia on comencem a pensar que ja només falta divendres i ja som al cap de setmana. Avui sí que ens mirem el futur una miqueta millor. Ei, amb moderació, que som catalans! Seguim al fons del pou, però hem aixecat el cap i hem vist que a dalt de tot, al forat per on vam caure, hi ha llum. I també hem vist que hi ha una corda que arriba fins on som i que amb temps i molta suor, podrem fer-la servir per anar pujant per la paret. Si tornarem a la superfície plens de rascades, amb alguna fractura o més o menys sencers és una cosa que encara desconeixem. I, de fet, quan ets en un pou, això preocupa poc. Perquè és allò del “primer sortim i després ja ho trobarem”.

Però allà a baix, amb nosaltres hi ha la política del segle XXI, aquesta que permanentment ens vol vendre un elixir miraculós que ens convertirà en éssers amb una vida irresistiblement meravellosa. Per tant, amb el nostre optimisme ha arribat també el fum creat pels seus venedors professionals. “Vinguin, vinguin a mi, senyores i senyors que d'aquí quatre dies estarem tots vacunats i adéu virus! Jo els ho garanteixo! Cent mil milions de punts de vacunació i un bolígraf de regal! Segueixin-me i veuran com plouen els llobarros i la quinoa! Bé, i les vacunes, esclar! I, sí, és clar que aviat començaran a arribar les vacunes. I després de mesos enfonsats en la misèria, aquesta és una gran notícia. Però això no serà demà. Ni demà passat.

Anant bé, ara mateix el calendari és: finals gener 1a dosi de 175 mil vacunes. Finals de febrer, 2a dosi. I després, cal que facin efecte. Som, si fa o no fa, a finals de març. I són 175 mil catalans de set milions i mig. Diguem que és un percentatge minso, comparable al de gols per minuts jugats de Griezmann. I, sí, arribaran vacunes d'altres laboratoris, i seran monodosi, i no s'hauran de guardar com si fos una ració de pop de La Sirena, i això dels testos d'antígens se suposa que ajudarà... Sí, sí, que la perspectiva és bona, però això no s'ha acabat. Ni el virus ni que ens tractin com a canalla.

Pedro Sánchez és llest, molt hàbil i està fet de suro, cosa que fa que sempre floti. I és el rei en la construcció del relat. De ser el responsable d'una gestió tan frívola com nefasta que ha convertit Espanya en un dels països del món amb més morts per milió d'habitants hem passat a que ara el marronet se'l mengin les autonomies. Y no només això, sinó que ell se'ns presenta com el gran gestor gràcies al qual ens vacunarem.

Se'n recorda quan al principi de tot dèiem coses com “tot anirà bé” o “el món canviarà a millor”. Doncs seran dues frases plenes de bons propòsits que quedaran escrites en fulls de paper enganxats a la paret de la classe dels dofins. I el pitjor és que a la classe dels dofins hi som vostè i jo, i ens creiem que no, que ja som a la classe dels grans.