Es deia Francesc Vidal Casanellas. Va morir a un quart de cinc de la matinada de l’1 de gener del 1942 a l'extensió de Gusen, al camp nazi de Mauthausen. Setanta-nou anys després, la seva memòria torna a casa. Aquest dissabte, la seva família i altres 16 famílies de Vilanova i la Geltrú han rebut una “stolperstein”. Es tracta d'un llambordí de 10 centímetres que s'instal·larà a la porta de les seves llars per recordar-los i com a testimoni d'homenatge i memòria. Si vol saber la història del senyor Vidal, el germà gran de la mare del periodista Francesc Marc Álvaro, al final d'aquesta peça hi trobarà l'article que li ha dedicat aquesta setmana. A ell i a la resta de persones que van morir als camps de concentració nazis.
Sí, sé que no és gaire habitual enllaçar articles de companys que escriuen en altres mitjans, però és que aquella barbaritat rebenta tots els esquemes. Sobretot perquè són uns morts que mai no han rebut el reconeixent que calia. I l'acte d'avui serveix, al menys, perquè quan algú, algun dia, passi per davant de la casa dels familiars de qualsevol dels disset vilanovins o dels centenars de catalans que també van morir als camps de concentració, vegi la placa i durant uns instants tingui un record cap a ells.
La història l'escriuen els vencedors i els silencis també. I l'autèntica reconciliació, la que realment tanca les ferides, passa per respectar la memòria dels que van ser els teus enemics. Això a Espanya no s'ha fet. Sap per què? Perquè qui hauria de fer-ho va guanyar la guerra. I els seus hereus són allà mateix. Sí, sé que això a molts els courà llegir-ho, però és que és cert. Ho sento, jo no tinc la culpa que ells defensin que la Terra és plana. A Espanya, a l'any 2021, hi ha partits polítics que quan els parlaments condemnen el franquisme ells marxen dels hemicicles per evitar fer-ho. Espanya li deu un acte de desgreuge als milers de catalans i espanyols que van morir als camps de concentració. I, sí, ja em sé l'argument aquell del “nye, nye, nye... l’actual Espanya no té cap responsabilitat de tot allò”- Però precisament per això, ¿què costa reconèixer la memòria de qui va patir una de les grans barbaritats de la història de la humanitat? ¿Fins on arriba la insensibilitat de no posar ni una trista placa i abraçar als familiars que fa prop de 80 anys encara avui no han pogut recuperar la memòria dels seus oncles Francisco?
Espanya ha de fer-ho perquè hi ha milers d'espanyols que no han estat ni enterrats. Els que van morir als camps de concentració, però tampoc els que van morir afusellats en qualsevol voral de carretera. I no, això no és remenar coses del passat buscant cap revenja. En diuen justícia. I la prova és que l'article d'en Francesc Marc Álvaro s'ha fet viral. Sap per què? Perquè al nostre país, qui més qui menys té un "tiet" Francisco que un dia va marxar, mai més va tornar i el seu record és el silenci. El de la por i la prepotència dels que encara avui ens passegen pels morros que ells van guanyar la guerra. I que, a més, tenen la barra de sentir-se ofesos quan els ho dius.
