Carlos Iturgaiz, president del PP al País Basc, ha opinat sobre la nota de disculpa a les víctimes d’ETA redactada per l'esquerra independentista basca i feta pública per Arnaldo Otegi. I, com era fàcil imaginar, no hi ha estat gaire d'acord. De fet ha dit que “li fa fàstic”. Això succeïa vint-i-quatre hores abans que la senyora Nuri Manzanares anés a Can Basté (RAC1) i expliqués que trenta-quatre anys després de l'atemptat d’Hipercor, on hi van assassinar els seus dos fills i a una germana, encara és el moment que cobri un sol euro de l'estat. Per què? Perquè ella no era allà i, per tant, no la reconeixen com a víctima del terrorisme.

I no són els diners, esclar que no, perquè és impossible pagar que els teus fills i la teva germana vagin a comprar a un centre comercial i no tornin mai més. No, la qüestió és que a ella i al seu marit no els ha trucat mai ningú. Governs de tots els signes polítics han tingut trenta-quatre anys (TRENTA-QUATRE) perquè algú s'interessés per com estaven, perquè els preguntessin si necessitaven res, si els calia un psicòleg, algun suport, alguna cosa, un detall humà. O simplement que algú els fes una abraçada i plorés amb ells. I res. De res.

El partit de Carlos Iturgaiz ha manat molts anys. El partit de Carlos Iturgaiz ha creat fundacions per a persones que ha considerat víctimes i que tampoc eren al lloc on els seus familiars van ser assassinats i els ha regat amb milionades d'euros. El partit del senyor Iturgaiz ha usat les víctimes per treure'n un benefici polític. I no ha fet res per la família Manzanares. I per aquest motiu, al contrari del que li passa a ell, a mi el senyor Iturgaiz no em fa cap fàstic. És que no em provoca ni això. Una ameba despistada em genera més coses que el senyor Iturgaiz, qui passarà a la història de la humanitat per haver estat suspès un mes de les seves funcions de diputat per votar en un ple al Parlament basc en nom de Jaime Mayor Oreja, que no era present a la Cambra. Després de trenta anys (TRENTA) ocupant càrrecs polítics, aquest serà el seu gran moment de glòria.

A la mateixa hora compareixia l'exvicepresident basc i exministre socialista Ramón Jáuregui a Can Rosel (Catalunya Ràdio). I, d'entre altres coses, parlava dels GAL, el grup terrorista muntat per l'Estat durant el govern de Felipe González per combatre ETA. I ha dit que “a l'Estat no li correspon la responsabilitat de demanar perdó pel GAL”. I preguntat per si aquest grup que ell ha anomenat “contraterrorista” podia comparar-se amb ETA, ha deixat anar que “les violències mai s'han d'equiparar”. Quan ho he sentit he hagut de pessigar-me totes les meves parts toves i no tan toves per confirmar que el que creia haver sentit era el que realment aquest senyor havia dit. I sí.

Les declaracions es comenten per si soles i podria allargar-m'hi fins a omplir la memòria del seu ordinador, telèfon o tauleta. Però, sap el pitjor d'haver dit aquestes barbaritats que justifiquen i blanquegen el terrorisme d'estat? Doncs que les ha dit i s'ha quedat tan panxo. O sigui, les troba normals i troba normal pensar-ho. Cap dubte ni cap penediment. I al seu partit igual. Ningú ha sortit a matisar, suavitzar o desmentir-lo. Res. Avui hem sentit com un altíssim càrrec polític d'un govern d'aquest món occidental que es vanta de ser exemple del model democràtic de governança ha dit que l'Estat que munta un grup terrorista no ha de demanar perdó de res i que hi ha dos terrorismes, el dels altres que és el dolent i el dels meus que no es comparable, on va a parar. És tan delirant que segur que al tal Iturgaiz això no li ha fet cap fàstic.