“Y quién te ha dicho a ti las copas de vino que tengo o no tengo que beber. Déjame que las beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie. A mí no me gusta que me digan no puede ir usted a más velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y, además, a usted le prohíbo beber vino”. Aquesta famosa frase la va dir José María Aznar López el 3 de maig del 2007. També un 3 de maig, però del 2013, qui va ser portaveu del seu govern i mà dreta, Miquel Ángel Rodríguez, era detingut després de veure’s involucrat en un accident de trànsit. Va donar una taxa d'alcohol que superava quatre cops el permès. Per sort, no van haver-hi desgràcies personals i el senyor Rodríguez ara és l'ideòleg d'Isabel Díaz Ayuso.

I miri que el debat és senzill. Vostè mengi i begui el que vulgui, com si vol rebentar -però no esquitxi- i finalment, si li ve de gust, pagui's un enterrament amb les contorsionistes xineses del Cirque du Soleil o amb Manolo el del Bombo. O amb tots dos, allà vostè. Ara bé, vostè no pot beure el que li roti quan condueix o quan fer-ho pot afectar la resta. Fins i tot si li expliquem poc a poc a algú com Aznar, crec que això ho podria arribar a entendre. Perquè és que si anant begut provoques un accident amb morts, les persones a qui mata la teva inconsciència vestida de llibertat no tindrien ni l'oportunitat de dir “I qui t'ha dit a tu que pots matar-me en nom del ‘pormiscojones’?”. Un concepte que resumit seria: “Begui, mati's, però no molesti a la resta”.

Es veu que la cosa no havia quedat prou clara amb allò del tabac i els locals públics i ara hi tornem amb el debat sobre l'excés de sucre en l'alimentació de la població en general i de la canalla en particular. La simplificació intel·lectual del nostre món fa que a l'Espanya actual defensar menjar amb un mínim criteri ara sigui propi de comunistes i que voler omplir-se el cos de greix i sucre, com si no hi hagués un demà, sigui de dretes neoliberals. Em podria imaginar coses però, ho reconec, aquesta m'ha pillat totalment desprevingut.

El Gobierno vol acabar amb el greu problema de l'obesitat infantil i, oblidant la idea inicial d'apujar els impostos del menjar escombraries, ha optat finalment per prohibir la publicitat de dolços, gelats, galetes, begudes calòriques i aliments rics en sucre i greix dirigida a menors de 16 anys. Perquè, agradi o no a segons qui, la realitat és que nou de cada deu anuncis adreçats a nens són de productes considerats no saludables segons els paràmetres de l’OMS. I aquest és el debat, no si un major d'edat pot menjar brioixeria industrial fins que en comptes d'artèries tingui plastilina de colors.

Parlem de salut i, concretament, de la dels menors. I aquesta qüestió ens interpel·la a tots. O hauria de fer-ho. I si els pares (i mares i paris) són incapaços de cuidar la salut dels seus fills, la comunitat ha d'educar-los. A tots dos. O al menys intentar-ho. I em costa molt entendre com una cosa tan evident s'hagi convertit en una manera més de fer ideologia contraposant salut i llibertat. I viceversa. Perquè com diu sempre Abel Mariné, catedràtic de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona i -sobretot- un home savi, cal menjar de tot. Amb moderació, però de tot. Inclosos pastissos i marranades d'aquestes que tant ens agraden, però no cada dia a totes hores.

I ara si m'ho permet, avui soparé -i a la seva salut- una abundant i ben variadeta amanida i una miqueta de formatge, però no perquè sigui un comunista radical sinó perquè convé sopar lleuger per tenir una bona digestió, dormir millor i llevar-se ben descansat. I ho acompanyaré amb una copeta de vi (o potser dues) i un parell o quatre panellets, però no perquè sigui de VOX i exigeixi el meu dret a fer el que em roti sinó perquè em ve de gust. El problema seria si em begués una caixa de garnatxa, em mengés dos quilos de panellets i tingués onze anys. Oi que això s'entén fàcilment?