L'Albert Rivera ha passat de ser la gran esperança de molts per regenerar Espanya a ser la riota de tothom. Dropo és el més suau que li diuen i la mofa i la befa són de magnitud 11 a l'escala de la humiliació que és de 10. Els mateixos mitjans de comunicació i els mateixos periodistes que no fa gaire li reien totes les gràcies (i més), no és que ara facin llenya de l'arbre caigut, no, sinó que hi ha cua per pixar-s'hi. A la llenya i a ell. Ens hauríem de preguntar per què aquelles festes i per què això d'ara. Què ha succeït? Però com que vostè i jo sabem la resposta, més val no perdre-hi gaire temps. Això sí, imagino que Abascal ja ha pres nota. Per si de cas. Però el més apassionant de la caiguda de Rivera és que despulla la realitat de qui ocupava una cadira des de la qual defensava els interessos dels “seus” i la posa davant del mirall del que és ara i com canvien les tornes.

I, efectivament, parlo dels drets laborals que defensa ara quan està en joc la seva cartera i el seu compte corrent i els que defensava pels altres quan era un polític amb qui tothom volia dinar. Llavors deia que la indemnització per acomiadament hauria de ser de 20 dies per any treballat. Ara, quan es tracta de la seva, exigeix 500 dies per any treballat. Com canvia la cosa quan estàs a l'altra banda de la tanca, oi? Concretament 480 dies de diferència. No m'estranyaria veure'l aviat encapçalant manifestacions a favor de la vaga general permanent en defensa dels drets de la classe obrera oprimida.

Li passa el mateix a l'actor Javier Bardem. Què diferent és tot quan el món te’l mires des de la Castellana estant i quan el veus des de Hollywood. Sí, sí, té tota la raó en el que deia quan el van nominar als Òscar: al món, els espanyols són una minoria insignificant.

Sembla mentida que algú tan llegit com ell no hagi entès per què passa això que diu. Noi, és que estem parlant de 47 milions d'espanyols front uns 667 milions de persones que habiten a l'Amèrica Llatina i el Carib més els 32 milions d'hispans que viuen als EUA, on suposen el 12% de la població. Crec que no és molt difícil entendre que existeixen aproximadament uns 700 milions de probabilitats més que en una pel·lícula hi aparegui un personatge hispà que espanyol. I no assimilar-ho indica en quin món viuen alguns espanyols, inclosos els que se suposa que per ideologia haurien d'entendre una cosa tan senzilla que, de pas, els serviria per posar-se al lloc de les minories existents en aquesta Espanya que tant diuen estimar i, potser així, aconseguirien entendre-les.

“Jo sé del que parlo quan parlo de minories”, sosté Bardem. Doncs miri, vol que li'n parli del tema servidor de vostè que també sap de què va? Podríem començar comentant com l'espavilat del dels 500 dies per any treballat ha estat peça fonamental en una bruta campanya d'Estat per intentar dividir la societat on visc usant la llengua i creant un conflicte on no existia? Si vol podem seguir per aquelles imatges de policies i guàrdies civils acompanyats de familiars, coneguts i saludats cantant “a por ellos” al moment de venir cap aquí a hostiar-nos impunement i com després van somiquejar en un judici que els havíem mirat malament, pobrets. I després d'explicar centenars de casos com aquests podríem acabar preguntant-nos quants personatges “catalans” hi ha al cinema espanyol. I si vol, ho ampliem a quants personatges “catalans” hi ha a les poques pel·lícules catalanes que es poden fer per culpa de la uniformització nacional de la indústria de l'entreteniment a favor de les “majories”.

Què diferent és tot quan passes a ser un “treballador” o quan t'adones que, al contrari del que et pensaves, realment ets insignificant. Sobretot per qui només es mira el seu propi melic i està encantat d'haver-se conegut.