Un milió de refugiats -segons xifres oficials-, bàsicament dones i nens, han creuat les fronteres d'Ucraïna en direcció oest cap a Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania. I darrera seu en vénen uns quants centenars de milers més. Fugen de la guerra de Putin i provoquen una imatge que a Europa no es veia des de feia 80 anys. A la vegada, dues mil cinc-centes persones, la immensa majoria homes joves, han intentat saltar la tanca de Melilla els últims dos dies. Ells també fugen de les guerres, però sobretot de la misèria. Uns i altres tenen en comú intentar salvar la vida, però sobretot buscar un futur i una esperança. I fins aquí els paral·lelismes. Perquè uns tenen solidaritat i els altres una tanca que si aconsegueixen saltar-la, és a canvi d'acabar com un steak tàrtar gràcies als ganivets que la coronen.

Segons expliquen els diferents periodistes que són a les fronteres d'Ucraïna i veuen què hi passa, els “nostres” refugiats són rebuts amb ajut humanitari, fins i tot hi ha ludoteques per la canalla i ràpidament són transportats en autobús a llocs més o menys segurs ja que la intenció és que a la zona no s'hi acabin creant camps de refugiats. I un cop a lloc, la Unió Europea li ha tret la pols a una directiva comunitària del 2001 i aquestes persones tindran un estatus “similar al d'un refugiat” amb una validesa d'un any renovable.

A Melilla, en canvi, no hi ha periodistes. Fa temps n'hi van haver alguns, però els milers de persones que són allà intentant entrar a Europa ja van ser notícia, però no gaire, en el seu moment i els ha passat aquest torn. Ara han d'agafar número a veure si tenen sort i a la següent ronda d'actualitat algú els fa cas. I si passés, llavors, ui sí, durant una estona ens n'adonarem que a Ceuta i Melilla hi tenim un problema. Perquè ja se sap que aquestes coses i aquestes persones només existeixen si algú en parla.

Però no cregui, arribat el moment, als refugiats del sud tampoc els farem gaire cas perquè en general no ens agraden gaire. Fixi's si són prescindibles que allà per no haver-hi, no hi ha ni camps de refugiats. Milers de persones viuen en un bosc que hi per allà i ja s'espavilaran. O no. Allà ells. Que realment se'ns en refot. Els camps on es controlen els desplaçats del sud són en altres punts de la costa mediterrània més cap a l'est, incloses algunes paradisíaques illes gregues. Són pàrquings humans que Europa ha subcontractat a gent com Erdogan dient-li allò de: “guaiti bon home, aquí té uns milions i alguns contractes de coses de guanyar molt diners a canvi d'aturar i entretenir gent que no volem”. És la realitat. I vostè i jo no la canviarem. Lamentablement.

No paren de passar coses que posen en qüestió el sistema que ens han organitzat. I totes demostren que el món no funciona. Tot està en crisi, tot cau a trossos i les certeses es desfan com un bolado davant dels nostres nassos. A la dreta i a l'esquerra els ha superat la realitat i els seus discursos s'han demostrat antics. I, el que és pitjor, absurds. Passen coses molt grosses i ningú té solucions. Potser perquè tot és tan complicat que res té solució. Segurament. Però les contradiccions viuen al sofà del nostre menjador. I això ens fa reconfirmar que la humanitat en general va pel pedregar, però que individualment hi ha gent meravellosa. Com els que fan centenars de quilòmetres en el seu cotxe per endur-se refugiats ucraïnesos al seu país. Molt lloable. Si no fos pels dos mil cinc-cents de Melilla a qui ningú els fa el més mínim cas i a qui ningú se li ha acudit anar-los a buscar. Sobretot perquè si els portessin, segurament no els deixarien passar ni la primera frontera. Per allò del color i tal.