Coincidències. Avui Zinédine Zidane ha marxat del Reial Madrid. I avui a Mariano Rajoy l'han fet fora de la presidència del Gobierno. Per la porta del darrere. Ara mateix l'última línia de la biografia de Rajoy diu: “Va haver d'abandonar la presidència del Gobierno per culpa de la corrupció. Va ser el primer president espanyol de la democràcia que va perdre una moció de censura”. Terrible.

Quin final més harmònic amb la trajectòria de qui ha afrontat tots els problemes deixant-los podrir. Aquell que fins avui havia vist passar els cadàvers de tots els seus enemics perquè tots acabaven fotent-se un tret al cap. Tanta inacció i desídia ha fet que acabés perdent la guerra perquè li ha passat el mateix que a aquella calaixera de la iaia que estava a l'habitació dels mals endreços. Externament Rajoy semblava tenir una gran consistència, però avui li han obert un calaix i s'ha desmuntat el moble. Sencer. Els corcs s'ho havien menjat tot per dins i no quedava fusta. Tot era façana.

Però abans hem tingut aquell exercici que Rajoy, com a gran parlamentari que és, realitza amb mà mestra. Un raticulinià que a la sessió del matí hagués aparcat l’OVNI a la Carrera de San Jerónimo i hagués sentit el ja expresident, pensaria que allò era una moció que presentava ell contra un partit corrupte encapçalat per un senyor que es diu Ábalos.

Ábalos, per cert. ¿Per què hem estat una hora i dos quarts amb el senyor Ábalos i l’expresidente xerrant de no res? Ha estat un homenatge, llarg, massa, al nom “Parlar per parlar”, mític programa de la SER. Calia? No. L'homenatge sí, el temps dedicat a ajuntar lletres i paraules sense cap sentit, no.

Però tornem al marcià. Si hagués parat l'orella al que deia Rajoy hauria pensat que el jutge va escriure en la sentència que la Gürtel havia estat organitzada per vostè i per mi i que gràcies al PP es va solucionar tot. El mag Lari, el mago Pop, el mag Magoo i Juan Tamariz trucant-se per preguntar-se els uns als altres: “Hòstia, com ho ha fet?”. Res per aquí, res per allà i apareix un conill al mig de la veritat. Però és que tampoc era un conill sinó una mofeta disfressada de conill. Insuperable.

El moment més memorable del Rajoyisme en estat pur ha estat quan, a poques hores de saber que havia de deixar el despatx i segurament la política, Rajoy li ha dit a Sánchez que dimitís. Ell! Sánchez! SEN-SA-CI-O-NAL!

Però encara no ho havíem vist tot. A la tarda Rajoy ha desaparegut. Com sempre. Fent honor a la seva trajectòria. El president plasma avui s'ha convertit en una bossa. Quina imatge!

Quina imatge, sí. I quina mala educació. Quin mal perdre. Quin mal estil. Quin mal exemple. Quin menyspreu al Parlament i als ciutadans. Quin mal final. Mai va saber guanyar i ara tampoc ha sabut perdre. Que poc democràtic.

I mentre, la diputada de Podem Lucia Martín convertia el faristol del Congreso en un tanatori i la seva referència a l'absència de l'encara líder del PP de l'hemicicle en una homilia de difunt. Sense voler. Ha estat quan ha dit: “Señor Rajoy, quiero decirle ahí donde esté...”. Descansi en pau

Qui sí que hi era, i molt, ha estat Pedro Sánchez. Disfressat de xaiet. Suau, suau. Platero Sánchez. En menys d'una setmana hem passat del Quim Torra és el Le Pen català a una catifa de flors Corpus total. Educat. Elegant. Conciliador. Pactista. Amb un to amable. El gendre ideal. Només hi faltaven angelets tocant l'arpa.

Fins que ha aparegut Albert Rivera i ha començat un altre debat. De Mourinhisme total. I repartint populisme com Sergio Ramos reparteix els cops de colze a traïció. Ah, i dient que els populistes són els altres. Boníssim! I ha passat com quan en una oficina hi celebren l'aniversari d'algú, tothom està content i relaxat i... apareix en Povedilla, el pesat del departament del costat i expert en mal rotllo. Primer es glaça el somriure de tots els presents i a continuació tothom torna a la seva cadira dissimuladament sense obrir boca i en Povedilla es queda sol parlant amb un croissanet de xocolata que du a la mà. S'ha acabat la festa.

Si no passa res estrany, Rajoy ja és història. I ha acabat amb una rebequeria infantil. Amb la marranada del nen a qui li han pres la joguina. Ell ha triat el seu epitafi i ha decidit convertir-se en la bossa de Soraya. Quin final per tots dos.