Novembre del 2005. El Congrés dels Diputats celebra el que oficialment va anomenar-se “debat de presa en consideració de l'Estatut”. No cal que li expliqui com va prendre's en consideració l'Estatut cinc anys després el Tribunal Constitucional. I sense vaselina.

Doncs bé, 12 i 7 anys després, respectivament, el Govern català ha tornat a Madrit (concepte) a explicar-se. Ara no és cap Estatut sinó l'oferta d'un pacte per poder fer un referèndum. Som uns quants graons més amunt. I la resposta del Gobierno ha estat que tornem a fer allò de fa 12 anys. I això només té tres possibles explicacions: o pensen que no tenim memòria, o pensen que som imbècils, o les dues coses a la vegada.

Perquè, a veure una coseta... Quan tu arribes a casa i resulta que la teva parella és al llit amb 5 persones, ella et diu que no és el que sembla, tu fas veure que t'ho creus i 7 anys després et trobes 5 persones i la teva parella pel passadís de casa fent la conga tots conills i anant cap a l'habitació, és lògic pensar que potser allò es repetirà, no? I que potser no cal tornar-ho a suportar, oi? I que potser ja t'han pres el pèl les vegades suficients per no ser un babau (o una babaua)? Sí, oi?

O com va dir en Perich d'una altra manera, uns quants anys abans de tot plegat:

L'any 2005, a l'acte convocat al Círculo de Bellas Artes per la societat civil catalana, la de veritat, van anar-hi només dos no catalans: Santiago Carrillo i la seva dona. I tots dos van pagar-se el bitllet de metro de la seva butxaca. Han passat els anys i avui l'Espanya Plural que ha rebut la delegació catalana la formaven Manuel Carmena i Pablo Iglesias. Per tant, al partit entre aquella Espanya Plural i aquesta, el resultat és d’empat a dos. Som allà mateix.

La gran diferència és que el partit ja l'hem vist i ja sabem el resultat. Madrit (més concepte que mai) no té cap voluntat política de resoldre un problema polític que no ve d'ara, sinó que ve del 2005, del 1931, del 1900 i així podríem anar seguint... Aquest Madrit amb T que representa l'Estat, l'immobilisme, l'antic règim, mai ha volgut resoldre allò que alguns van anomenar l'encaix.

En altres moments ho han intentat amb altres fórmules més bèsties i més típiques de moments més salvatges (formalment), però ara els alts funcionaris d'aquest Estat que no vol cedir res (de res) ha optat per usar la justícia. I pretenen tapar la gotera amb pedaços, no amb política. Ara tapem aquí, ara tapem allà, querella va, sentència ve. I quan deixi de ploure pensaran que el problema està resolt, com el 2010, com el 1939. Però la pluja sempre torna. I les goteres també. I fins que no aixequin tota la teulada i afrontin el problema, les goteres hi seran. Sobretot ara que una gran part dels catalans s'ha cansat d'anar posant el cubell a sota del degotall perquè... “ai nena, així almenys recollim aigua per fregar els plats...”.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat