I els fidels van arribar just davant de les muralles de la ciutat. Immenses. Imponents. Van aixecar el cap i allà dalt, just en la part superior de la torre més alta i obrint-se pas per entre l'espessa boira, hi va aparèixer una figura fantasmagòrica. Els va mirar (la figura als fidels). Molt fixament. Molt pausadament. Amb un gest tan greu que els segons van fer-se eterns. L'espectre va aixecar el seu braç dret. Totalment rígid. Pausadament. Amb el dit índex estès, de tal manera que quan el va tenir noranta graus en relació al seu cos, aquell dit els assenyalava. Van ser només uns instants perquè de seguida va desplegar la resta de la mà. Va inclinar-la lleugerament cap a dalt i els va mostrar el palmell. Amb els dits ben separats. Vaja, com la salutació vulcaniana d’Star Treck, però amb tots els apèndixs.

El silenci era eixordador. Fins que un dels fidels va exclamar “El Procicat ha dit!”. I, mirant al seu voltant, va repetir la frase diverses vegades. La resta de presents van imitar-lo. “El Procicat ha dit” repetia tothom, amb cares d'èxtasi i ulls plorosos. Mentre la massa s'abraçava plena de joia celebrant la revelació viscuda, la figura misteriosa va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut. Esclar, per això era misteriosa. Si no ho fos, no hauria aparegut ni desaparegut d'aquella manera. No tindria sentit dir que una figura és misteriosa si fa coses que no tenen cap misteri, no troba?

De sobte, un dels fidels va aturar la seva desbordada alegria. Va canviar el gest i va expressar sorpresa. Va ser llavors quan va exclamar: “Companys! Però, qui carai és el Procicat i que carai ha dit? Perquè jo no he sentit que digués res”. La resta de presents, com un sol home, una sola dona i una sola persona de gènere no-binari, van exclamar: “El Procicat són els pares!” i “Ha dit que res de vegueries, però per omissió”.

Efectivament, el Procicat ha parlat. I la notícia és que no ha dit una de les coses que podria haver dit, segons havien pronosticat els profetes que interpreten la paraula revelada, també coneguts com Procicatòlegs. “El Procicat podria...”, “El Procicat valora...”, “El Procicat estudia...”. I al final, no. S'ha esvaït l'esperança que teníem de poder saltironar alegrement per la nostra vegueria com les daines guimben despreocupades quan albiren les olors de la primavera. Ooooh desil·lusió, el confinament no serà per vegueries i nosaltres, pobres mortals, seguirem condemnats a estar empresonats dins de la nostra comarca. Fixi's en la diferència, ja només en el nom... “Comarca” és una paraula brusca, fosca, tancada i, en canvi “vegueria” és musical, poètica, lumínica. Quina oportunitat perduda de canviar la nostra trista vida en blanc i negre comarcal per l'esperançadora llum enlluernadora i el color viu de la vegueria.

Adéu a l'oportunitat de trobar-nos els nostres veïns a la cua del gra cuit, mirar-los als ulls i pensar: “Sí, som de la mateixa vegueria”. I, a continuació, fer-nos una abraçada. Virtual. Per suposat. Perquè els nostres veïns tenen menys de 65 anys i encara no han pogut vacunar-se perquè els van trucar abans d'ahir a veure si tenien més de 78 anys i podrien rebre la de Pfizzer, sempre que no en tinguessin menys de 73 perquè llavors podrien optar per la de Moderna, que no afecta als de la primera dosi d’AstraZeneca per a dones majors de 55 que hagin passat per davant d'un centre de vacunació que administra Johnson & Johnson's Janssen & The Wailers.

Una llàstima perquè, miri que em feia gràcia formar part d'una vegueria.