La Catalunya que està a punt de la guerra civil, on la gent que pensa diferent es cus a trets pel carrer i els que queden vius, per Nadal fan vaga de fam per no veure's i per Sant Jordi escupen a les roses i cremen els llibres, assisteix amb interès a l'hemorràgia d'harmonia en aquest Madrit (concepte) que és Espanya dins d'Espanya. I que no té res a veure amb el Madrid de la gent.

Harmonia còsmica de pau i amor concretada en amenaces de mort al ministre de l'interior, Fernando Grande-Marlaska, a la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i al líder de Podem i candidat a la Comunidad de Madrid, Pablo Iglesias. A aquest últim li han enviat un sobre a l'adreça del Ministeri de l'interior amb quatre bales d'un fusell d'assalt i una nota on hi diu “tu mujer, tus padres y tu estais sentenciados a la pena capital”.

Harmonia còsmica amb John Lennon cantant Imagine a la Cibeles i l'alcalde de la ciutat, José Luis Martínez-Almeida, reprovant aquestes amenaces, sí, però demanant que no “s'aprofitin per criminalitzar”. I l’ABC titulant “Almeida condena las supuestas amenazas a Marlaska i Iglesias”. “Supuestas”. Afirmació. Del diari. SEN-SA-CI-O-NAL. I immensos canutos d’encens fumats fent ioga tàntric mirant el famós cartell de VOX sobre els menors desemparats i deixats a la seva sort que alguns qualifiquen com a menors no acompanyats. I el jutge a qui li arriba la denuncia dient “circulin, que aquí no ha res a veure”. Ah, per cert, aquella Junta Electoral que s'entreté fent retirar pancartes, molt bé, gràcies. Ha aprofitat el solet per anar a fer un arròs del senyoret.

Una convivència, la seva, a prova de bombes. Bé, o de bales. ¿Recorda el xat de militars on es deia que calia afusellar “26 milions d'espanyols fills de puta”? Sap com va acabar allò? Va, li dono una pista: comença per “no” i acaba per “res”. I, mentre intenta trobar la resposta, li recordo que els condemnats pel Cas Blanquerna o bé són a casa o bé estan fugits. Els uns sempre més fracturats que els altres.

A aquesta Catalunya trencada que resulta que era qui havia despertat el feixisme ara li han quedat els ulls com a pàmpols veient com aquells que van ser avisats que els següents serien ells, ara s'exclamen perquè el feixisme que ja venia despertat de casa ha anat a per ells. Ai las, quina descoberta! És com quan Colom va arribar a una Amèrica on hi vivien milions de persones. Com es pot descobrir una cosa que ja existeix? És com si uns inques haguessin arribat a Marbella dient que havien descobert Europa. Oi que no? Doncs això.

Però la política s'ha convertit en un immens porc del qual se n'aprofita tot. I com que aquí “els que estem fracturats els saluden” ja som a quart de cinisme, hem trobat el mecanisme per córrer la cortina i poder veure que hi ha realment darrera. I hem vist que VOX viu de xuclar-li vots al PP a base d'un discurs de vòmit per aspersió. I, en general, els funciona. Però a Madrid, Ayuso els ofega amb el Godzilla contra King Kong del demagogiòmetre. Això els obliga a afegir-li a la seva “trallada” habitual àcid sulfúric reforçat amb calç viva, xarop de Mòdena i la merda aquella acaramel·lada que li foten a totes les postres.

Va haver-hi un dia en que les eleccions es guanyaven amb promeses. Més o menys sinceres. Ara triomfa la víscera. La campanya a Madrid va de “voti'm a mi perquè si no governaran els altres i vostè ja sap que els altres són una colla de criminals que aniran a per nosaltres. Per tant, cal eliminar-los”. Projectes? Ni un. Per tant, l'anomenada “esquerra” usa l'exabrupte que li dedica l'enemic per posar-se la medalla de la salvació i dir-li als seus possibles clients: “som el fre al feixisme. Sense nosaltres, la catàstrofe”.

Pablo Iglesias marxant del debat de la SER en resposta a una actitud que fins i tot ofendria a Charles Manson sobrepassat de coca, dóna vots a VOX. I els en dóna a Podem. Estic dient que són el mateix? No. Estic parlant de que els extrems es toquen? No. Estic dient que la política de finals del primer quart del segle XXI funciona per emocions. I tothom les usa en benefici propi. TOTHOM!