Avui al Parlament hi ha succeït una cosa que no havíem vist mai fins ara i que, em temo, no veurem gaires vegades més. Una cosa en principi tan senzilla com que uns polítics tornin a fer política des del lloc on la van fer fins que una justícia política va inventar-se un delicte inexistent i gràcies a que la ruleta del gonadisme constitucional va procedir a tancar-los a la presó els anys que va considerar oportuns.

Avui al Parlament de Catalunya uns presos polítics han fet del que són, polítics, però sense oblidar, ni ells ni nosaltres, que són presos. I, com ha explicat amb un to pausat però demolidor Dolors Bassa, uns presos que les han passat putes, com les passen tots els presos, i que no han estat de vacances en un balneari, tal i com uns quants amorals han escampat de la mateixa manera que qui té un mal lleig escampa les seves pústules.  

(Per cert, tots aquests -i aquestes- que han denunciat privilegis dels presos polítics a dia d'avui encara no han aportat ni una sola prova. Què ha passat? No les tenen? No existeixen? Existeixen però les han perdut? Se les ha menjat el gos?)

Mig govern Puigdemont avui ha tornat a entrar per la porta del Parlament amb un somriure d'orella a orella que no podien amagar. Avui sis polítics s'han llevat del seu llit de la seva cel·la de la seva presó sabent que per unes hores podrien tornar a ser el que són i que no els deixen ser. Sabent que tornarien fer-ho trepitjant l'edifici del qual van ser arrancats per la injustícia.

I, sobretot sabent que sortirien de la presó, no per ser jutjats, no per suportar impertinències de qui ni s'ha molestat en preparar-se mínimament l'interrogatori. Ni tampoc per anar a declarar davant de cap tribunal que no tenia la sentència escrita abans de començar a jutjar-los, nooo. Avui els presos polítics han sortit de la presó per explicar-se. Per explicar-nos. Per dir-nos. I amb la seva pròpia veu. I no a través de la veu d'un periodista que prèviament ha anat a entrevistar-los a la presó, separats pel ja famós metacrilat, i que després d'apuntar-se les respostes en un full, com ha pogut perquè el temps sempre és escàs, ha acabat locutant-les sense ànima. I no per culpa del periodista sinó perquè un trist full de paper omplert a través d'un metacrilat no pot tenir ànima.  

Avui els presos polítics han fet de polítics, sí, però sobretot han tingut una sobredosi d'escalfor humana. Els cinc consellers i la consellera han pogut abraçar-se amb gent que els volia transmetre tot el seu afecte, respecte i suport. Vostè pot arribar-se a imaginar què pot significar per algú que és a la presó poder abraçar-se amb altres persones? Sí, en això sí que els presos polítics són uns privilegiats perquè tenen gent que se'ls estima. Molta. Més de la que ells i elles potser imaginen.

I quan surtin definitivament, segurament passaran la resta de la seva vida abraçant-se amb gent que els voldrà transmetre el seu afecte, el seu respecte i el seu suport. Una cosa que qui els ha fotut allà dins mai sabran què és. Ni per casualitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat