He llegit la noticia a primera hora del matí i m'he quedat una miqueta neguitós. Però qui m'ha obert els ulls sobre la magnitud real de la tragèdia ha estat el catedràtic Jordi Nieva-Fenoll. Ho ha fet enllaçant a Twitter diverses piulades d'experts que argumentaven en contra que quan cessa un ministre de Justícia que és jutge, aquest recuperi immediatament la seva plaça. Per allò que ens havien explicat de joves de la independència judicial i que de grans hem descobert que era un conte a la vora del foc però, sobretot, per allò altre de la dona del Cèsar, i que perfectament també podria ser el marit de la Cesaressa. Bé, si n'hi hagués hagut alguna. Però llavors les coses estaven pitjor que ara. També per a les dones.

El ja exministre de Justícia, Juan Carlos Campo, va aterrar a la cadira que va ocupar fins dissabte provinent de l'Audiència Nacional, on exercia com a jutge. I, per cert, des de no feia gaires setmanes. Ara ha deixat el càrrec polític i pim i pam, torna ràpidament a la seva plaça. Com si no hagués passat res. I això grinyola. Força. El mateix Nieva ha piulat: “(Campo) Hauria d'abstenir-se en tots els casos que afectin a polítics i a partits polítics. Tal vegada el retorn a la justícia sigui inevitable, però s'hauria d'impedir l'accés d’expolítics a llocs judicials on poden conèixer casos amb evident rerefons polític, com és l'Audiència Nacional”.  

El compte @JudgeTheZiper, que correspon a un jutge que amaga la seva identitat, escriu: “I aquí, senyores i senyors, un dels pitjors càncers del nostre sistema judicial. Una llei que no només consent, sinó que privilegia les portes giratòries jutges/polítics i fa possibles aberracions com aquesta. L'aparença d'imparcialitat i la independència judicial ATPC”. I ATPC, com ja deu haver endevinat, vol dir a prendre pel cul.

Elisa de la Nuez, advocada de l'Estat i que actualment treballa en un bufet, opina que “en cap país seriós es permet el retorn sense més. L'abstenció o/i recusació no són suficients. I a més són infreqüents. Efectivament això és un escàndol. Un senyor que fa anys que no redacta una sentència i que passa per davant de molts altres que no fan altra cosa, gràcies al fet que li computen els serveis prestats com a polític. I ni cooling off ni res, a pèl. Un desastre total” (El cooling off seria com un període d'incompatibilitat). A José María de Pablo, advocat i professor, li sembla bé que un jutge passi a la política, “però hauria d'estar prohibit el camí de retorn. Ara queda en entredit la seva imparcialitat, i més en un òrgan com la Sala Penal de l'Audiència Nacional, que jutja casos amb evident càrrega política”.

I ara vostè em dirà: “Escolti, no sé per què critiquen tant aquest senyor. Oi que va aprovar una oposició? Va marxar en comissió de serveis i ara torna al seu lloc. On hi veuen el problema? O és que no té drets?”. Sí, sí, té drets i haver anat a fer de ministre no el pot penalitzar, però tampoc ha de penalitzar qui rebi les seves sentències, que no necessàriament han de ser injustes, però sí que han de semblar justes al 100%. La justícia política ja ha destrossat prou la imatge de tota la justícia i potser seria moment de fer el camí invers. Els jutges han de poder ser ministres? Miri, fins ara n'hi havia tres. A banda de Campo, ho són Grande-Marlaska i Margarita Robles, i en carteres no menors com Interior i Defensa. Ara bé, si la pregunta és: “Seria recomanable que no ho fossin?”. La meva resposta és: “Miri, doncs sí”. Pel millor nom de la institució i del sistema, però sobretot per tots nosaltres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat