L’estiueig barceloní a l’Empordà són, bàsicament, dues coses: 1/ centenars de senyors i senyores que es guanyen bé la vida exercint professions liberals anant a festivals de música on hi pot actuar des de Julio Iglesias al Club Super3, passant per un cor de cambra guanyador d’un prestigiós premi al festival de Katmandú i 2/ els mateixos senyors i senyores que es guanyen bé la vida exercint professions liberals organitzant dinars i sopars “molt desenfadats” on ells duen barret de palla i camises amb estampats agosarats i elles pantalons blancs.

I la cosa 2 és l’activitat que provoca més nervis, corredisses i mals de panxa perquè si no ets convidat a cap d’aquests “events” (com en diuen ara als esdeveniments), efectivament, no ets ningú. I no hi ha res més trist que gastar-te un milió d’euros en un mas a l’Empordà creient que soparàs amb famosos i acabar menjant-te un frankfurt al passeig marítim de Platja d’Aro.

Des de mitjans dels anys 70 fins el 1998, la festa gastronòmica on havies de ser-hi convidat si eres algú va ser el mític Suquet d’en Pere Portabella a Llofriu. Però la mort de qui cuinava aquell suquet, en Pitu, el manyà de Llofriu, va acabar amb la tradició, tot i un intent de recuperació 10 anys després. Això va ser fins aquest dimarts.

Sí, perquè aquest dimarts 9 d’agost del 2016 passarà a la història com el dia en què, gràcies a Twitter, hem sabut que del Suquet d’en Pitu hem passat a la “Paella del Let it be”.

Bé, una paella que no és ben bé una paella, perquè com ja he explicat sobre aquesta trobada que fem a la casa que tinc a Cadaqués, sí que fem una paella, però el gruix de la teca es nodreix del que hi aporta tothom. Ja sap, com a les comunitats de propietaris dels blocs d’apartaments de Segur de Calafell. Els del 23-C esquerra, que són el matrimoni, la iaia, una tieta sorda i 5 nens, porten una truiteta de patata; la família del 8D del bloc 4A, una cassola de coradella i una altra de cervell de xai amb llengua de vedella (que queden senceretes a lloc) i el matrimoni del 345-X dret duen una safata amb 10 quilos de pernil del bo que és literalment arrasat per la tieta sorda del 23-C esquerra.

Sobre l’afinament d’algunes veus cantaires... bé, millor deixar-ho estar...

El món ha canviat i del Suquet d’en Portabella en parlava la premsa perquè hi anava. Ara els mitjans han de mirar el meu compte de Twitter i escriure les peces basant-se en les piulades que vaig publicar...

 

 

I, és que, res és més divertit que, amb aquesta calor, oferir als tuitaires una versió moderna del “qui és qui?”. Poses un parell de fotos de famosos i la gent frisa per endevinar qui són tots els que hi surten. “Mira, aquest és en tal...”, “sí, i aquesta la qual...”. I és així com de sobte tens el comissari en cap dels Mossos (Josep Lluís Trapero) al costat d’una actriu de Los Serrano (Natàlia Sánchez).

Però una cosa tan innocent, l’unionisme reescalfat l’ha convertit en una mena de conspiració indepe per preservar el 3%. Ells!!! ELLS (i esperi que ara pujo el volum de la meva veu, com és habitual) QUE REUNEIXEN EL MINISTRE DE L’INTERIOR AMB EL CAP DE L’OFICINA ANTIFRAU!!! VAAA, HOMEEE, VAAA!!!

Ara bé, degut a l’allau de crítiques, crec que aquest ha estat el primer i últim any que mostrem en públic l’aplec del Let it be. Ja ho he dit a RAC1, “mostrar un president, amb guitarra, cançons i amics, ofereix una extraordinària imatge de país”, però ara afegeixo que si això ha de trepitjar tants ulls de poll, sobretot entre l’unionisme que m’odia i odia el president, l’any vinent tornarem a la clandestinitat. No ens importa. I si el Constitucional ens prohibeix la trobada i ens deté a tots, cantarem a la presó. I si la resta de reclusos es queixen, només puc dir-los que si no haguessin delinquit, no estarien allà. O sigui que...

Ja m’imagino el pròxim agost un munt de paparazzi unionistes enfilats als arbres intentant esbrinar quina cançó destrossarem. Bé, i els dos Beatles que queden vius resant perquè no sigui cap de les seves... Serà bonic. Veure-ho, vull dir. Escoltar-ho és un altre tema. I un triomf més de la llibertat d’expressió. Sobretot de la musical.

I ara, si em permet, l’haig de deixar que els d’ahir avui tenim una paella amb l’Escolania de Montserrat. A veure si pillem la nota... Al menys una.