Penèlope veu com el seu marit Odisseu se’n va a la guerra de Troia. Aprofitant la llarga absència que sembla eterna, diversos homes intenten casar-se amb ella. Per treure-se’ls de sobre, ella els diu que en triarà un quan acabi el sudari que està teixint per al rei Laertes, que és el seu sogre. La qüestió és que per allargar la cosa a l’espera que torni Odisseu, Penèlope es passa el dia teixint el que després desteixeix a la nit i, d’aquesta manera, el sudari quedi sempre empantanegat i acabi per no passar res. Doncs bé, aquesta llegenda, sense saber-ho, explica la relació entre Catalunya i Espanya.

Els catalans som la Penèlope de dia, la que teixeix pactes per no acabar engolida, la que busca negociar per sobreviure, la que intenta esgarrapar alguna cosa i que quan aconsegueix unes molles (tites, tites) manifesta una alegria desbordada que mai no es correspon amb la realitat, però en el fons ja som feliços quan ens passen la maneta per l’espatlla en comptes de fotre'ns una puntada al paladar amb unes doctor Martens amb puntera d'acer. En canvi, Espanya és la Penèlope de nit, la que quan aquí has aconseguit un gran acord que t’ha costat suor i sang i que no és tal, a la que et gires ja t’ho han desmuntat tot i, a més, se t’han endut els estris de teixir i acabaràs pagant els nous.

Tots (totes i totis) els catalans som o hem estat algun cop a la vida la Penèlope de dia. Perquè tots hem pensat en un moment o altre que realment era possible teixir amb Madrit (concepte) un acord, una solució, l’encaix. Tots hem estat com els personatges d’aquelles pel·lícules del gènere que abans en dèiem de “suspens”, que estan tancats en una habitació d’un lloc que fa molta por (un castell amb tempesta, una casa mig abandonada, un soterrani llardós...), i on un català surt a veure què passa i no torna, que un altre català marxa a buscar-lo perquè ell sap com i on trobar al primer i tampoc no torna, que un tercer català també hi va perquè creu tenir la solució per als dos anteriors i tampoc el veiem més... Fins que al final tots els catalans desapareixen i a la sala només en queda viu un: l'espanyol.

Aquí teixint amb poca traça i allà desteixint les molles aconseguides per aquest pactisme del qual en tenim tanta fama i que ja no ens funciona ni entre nosaltres. Només cal veure com van els punyals entre la Catalunya postconver que ha esclatat en mil bocins, la que eixampla la base amb amor i sobretot amb pujolisme 3.0 i la Catalunya que tota la vida ha anat a la seva i en una direcció que sempre acaba en un barranc per on hi acaben caient els dos citats anteriorment.

De dia pactem grans traspassos en infraestructures, fem grans anuncis, truquem les majorets i l’home que ho tenia tot doble i llancem confeti tallat a tisora. De nit ens executen el 13,56% del pressupost. I això l’any que tenim mooolta sort. De dia aconseguim el traspàs de Rodalies i fem una festa on hi plouen papaies i hi actuen Els Amics de Txarango de les Arts. De nit el traspàs consisteix realment en decidir on endollem la màquina de vending de l’estació de Picamoixons. De dia pactem que les plataformes de continguts per streaming incloguin als seus catàlegs un 6% del 15% del 20% del 30% del 28% que correspon a llengües cooficials i estem encantats amb l’èxit. De nit ens cau la sentència del Suprem sobre la immersió.

Què és el que encara no hem captat del mecanisme? Com és que no hem entès que abans farà un gol el Barça que nosaltres teixirem un trist sudari que durarà fins l'endemà? (que ja és dir). Que, per cert, és una cosa SEN-SA-CI-O-NAL perquè no estem parlant de teixir un vestit per anar de festa sinó un sudari, que és una metàfora de derrota d’entre les derrotes. Sí, perquè si no som capaços ni d’aconseguir fer una tela per tapar un mort, ja m’explicarà vostè quin panorama més engrescador.