Mil tres-centes seixanta-nou persones ingressades avui. I dilluns n'eren mil set-centes vint-i-tres. Posi-les una darrera l'altra i li surt una cua ben bonica. Com la de fer-se una PCR per poder anar a no-sé-on de vacances. I sumi-li les seves famílies directes. A tres per ingressada en són més de quatre mil. Total, que en aquest moment al nostre país hi ha unes cinc mil cinc-centes persones patint per si la seva situació COVID empitjora i la cosa acaba a l’UCI o més enllà o per si acaben produint-se seqüeles.

I paral·lelament aquest divendres, només a la ciutat de BCN, Guàrdia Urbana i Mossos van desallotjar sis mil persones que estaven de botelló, tres mil cinc-centes de les quals a Gràcia. O sigui, dues realitats paral·leles que conviuen tranquil·lament, la de la supervivència en un llit d'hospital des de la soledat de l'empestat i les festes multitudinàries en les quals no hi ha demà. El “vigila, que si llepes li veuràs les orelles al llop i darrera la caixa de pi” front el “a mi no em passarà res, que aquesta malaltia és de vells”. I ara mateix guanya la segona. Per mooolt.

La sensació ara mateix és que la majoria evitem ser conscients de que existeix un virus que ens pot complicar la vida. Convivim amb ell com ho fem amb els accidents de trànsit, que sempre els tenen els altres. Perquè nosaltres controlem. O com ens passa amb el càncer, una malaltia que existeix però mai pensem que ens tocarà a nosaltres. Per què? Perquè encara que tinguem familiars i amics que l'hagin patit, tendim a aïllar-nos mentalment del que ens pot angoixar. Rebutgem la possibilitat de patir i seguim endavant com si el risc no hi fos. I si ens toca, ja veurem què fem.

Fa un any i mig que convivim amb el virus i ja l'hem integrat a les nostres vides. Hem passat per moments que mai hauríem imaginat i per situacions impensables, però aquí estem. I seguim endavant. I els que ja no hi són, són com els morts d'una guerra, que s'enterren i la vida continua sota les bombes. I si sentim que cauen a prop, ens tapem les orelles i abaixem el cap. I ara ens posem la mascareta amb un automatisme calcat al que fem quan pugem al cotxe i ens cordem el cinturó de seguretat, oblidant quan anàvem amb els nostres pares i els nostres germans per la Collada de Toses o les Costes del Garraf en un 850 on no hi anava lligat ni el canari.

Sabem que el virus hi és, perquè l'hem vist, però ja no ens fa por. Ni tan sols li tenim respecte. És aquí, com hi són totes les altres desgràcies que ens amenacen. Però és allà, amb elles, a la part de la nostra vida que volem ignorar. Per tant, tot el que ens puguin explicar i recomanar les “autoritats” ens rellisca. Que aquesta és l'altra... Ens han dit tantes coses i ens n'han prohibit altres tantes més, que ja no els fotem ni cas. Parlen i parlen i és com quan d'adolescents la nostra mare ens menjava l'orella i nosaltres teníem el cap en anar a jugar o en anar de festa, depenent de l'edat. Exactament igual que ara. Perquè les “autoritats” són els nostres pares dient-nos les coses pel nostre bé perquè després nosaltres fotem el que ens roti. Perquè mai deixem de ser adolescents i per pura supervivència mental.