L'han convertit en la mirada de moda. Qualsevol expressió de dissidència o manifestació de protesta acaba amb gent molt ofesa contra qui expressa el que considera convenient expressar perquè, per suposat, té tot el dret de fer-ho. I la discrepància queda resumida pels ofesos amb el concepte “mirades d'odi”. I darrera seu sempre hi va el sufix “violència”.

Als que perceben aquestes mirades d'odi dels altres cap a ells, pobrets que miri que som bones persones, els anomenarem els “noembrutiselmeuespaipúblicqueemolestesdesgraciat”. Sí, el nom és llarg, ho sé, però explica molt bé el que seria la cosa.

El fenomen de la mirada d'odi amb molta violència és relativament nou. No fa pas tant que la gent no mirava mai amb odi. O per ser més concrets, és recent això de que els ofesos permanents vagin pel món dient que els miren amb odi. Segurament l'origen és comparable al del canvi climàtic. El clima està anant a pitjor per efecte dels humans i es veu que les mirades dels humans també estan canviant cap a l'odi. Per tant estaríem parlant d'un canvi odiàtic.

Exemple? Miri, un d'aquest cap de setmana mateix. I de fora de Catalunya perquè no se'm queixin els susceptibles (i les susceptibles):

A veure, que t'escridassin no és agradable. És millor que t'aplaudeixin? Home (i dona), sí. Fa més gràcia i tornes a casa creient-te que ets algú. Però que la gent protesti no és odi. Ni violència. I en el cas que ens ocupa és un legítim dret a la protesta d'unes persones quan passen per davant seu unes altres persones. I al vídeo queda clar que no és cert res del que s'afirma a la piulada.

Però un dia algú va usar el delicte d'odi per fer callar a qui molestava. I el va fer servir prostituint absolutament l'esperit de la llei perquè al segle on vivim la llei és una goma de pollastre que s'estira a conveniència. I darrera seu va venir que ara qualsevol indocumentat pot aparèixer dient que ha vist cares d'odi. Sí, i les cares de Vélmez. I les set cares d'un dau, no et fot...

Després, les cares d'odi van ser perfectes per construir el discurs que ara es porta en política: qui pensa diferent a tu ja no és rival sinó enemic. I a l'enemic cal odiar-lo. I la millor manera de fer-ho és inocular-te que és l'enemic qui t’odia a tu perquè l'enemic és molt dolent i molt violent i només et vol fer mal. Esclar, davant d'això, tu què fas? Refermar-te en la teva posició perquè et sents atacat i a partir d'aquí no pensar que “els teus” potser no tenen tota la raó. ¿Com poden no tenir la raó si els ataca gent dolenta que odia i és violenta?

I així aconseguim una simpàtica carambola: acabar amb els dissidents externs i amb l'autocrítica interna.