Dels autors de “¿Què, els socis dels clubs de futbol ja s'han adonat que importen una merda, tant als equips, com a les lligues, com als esponsors, com a les plataformes que emeten els partits i amb la pandèmia han vist prou clarament que ni tan sols els necessiten per fer de decorat?”, arriba a les nostres pantalles: “Doncs mira, que el públic dels Jocs Olímpics”. Ui sí, què important era el públic dels JJOO, oi? Doncs miri, tampoc. I ho han reconfirmat fent sortir Alejandro Sanz cantant Imagine a la cerimònia de Tòquio 2020, que al final són al 2021.

Aquí el que importa de veritat són els drets televisius, complir els compromisos amb els patrocinadors i el negoci. Els esportistes són una molèstia necessària. De moment. No falta gaire perquè organitzin esdeveniments esportius de masses amb vídeojocs, que visualment queden molt millor. Però aquests Jocs Olímpics, on l'important és participar... al negoci que generen, també ens han demostrat altres dues coses no menors: 1/ Que qualsevol país que passa per ser seriós pot organitzar una merda punxada amb un pal que provocaria vergonyeta en un país llatí-mediterrani i 2/ La confirmació que són la competició més no-nacionalista del planeta. I li diré més sobre aquest punt dos: és la competició perfecta pels “ciutadans del món”.

El problema és que no hi ha res més nacionalista, branca secta, que algú autoqualificat com a no-nacionalista ciutadà del món. Passa el mateix amb els populistes, que com més ho són més diuen que qui ho són, són els altres. La cosa seria comparable amb els que no pillen bistec des que estaven començant a pintar Altamira i que, curiosament, són els que van pel món explicant que al seu llit hi ha tant de mambo que per poder fer reposició de llençols no en tenen prou amb tres rentadores funcionant tot el dia amb el programa a 40 graus.

Els JJOO són aquella exposició d'esports que desconeixies que existien i que te'ls mires perquè resulta que hi actua un paio (o una paia) del teu país. I, esclar, no entens res ni saps de què va, i desconeixes absolutament com es diu qui transita per allà en calça curta o en malles, però estàs molt motivat perquè hi està participant un “dels teus”. I, naturalment, hi vas molt a favor. I si té una bona actuació fots un bot del sofà. Però encara hi passa una cosa millor. Quan ja ha actuat el teu (o la teva) allà hi continua apareixent gent. Tampoc tens ni idea de qui són, però és que de vegades representen llocs que no pots ni situar al mapa. I són allà, no per perquè estiguin entre els 500 millors del món en aquell esport, no (dic 500 com per dir una xifra). Hi són perquè destaquen al seu país i això els permet ser-hi, passant per davant de molts esportistes de més nivell però que en el seu país d'origen hi tenen més competència. I no, això no és una crítica sinó una realitat que demostra que noooo, que no és no és una competició gens nacionalista.

Total, que per algun estrany motiu, t'enganxes al televisor mirant un esport que no saps ni de què va i amb gent que no saps qui són, però sempre acabes anant a favor d'algú. Per què? Pel no-nacionalisme invers, una expressió apassionant de no-nacionalisme consistent en desitjar que guanyi algú d'un país que no és el teu (i, insisteixo, que potser no saps ni on és) perquè competeix contra algú d'un país que no et cau bé. El país. O sigui, no-nacionalisme per prejudici nacionalista propi.

Total. Que sí, que el sJJOO són esport en estat pur i els participants són l'essència d'un esperit olímpic on la persona i no el seu origen és el que compta. I Alejandro Sanz ha estat molt bé. Sobretot perquè no s'ha cremat ningú.