Espanya. Any 2018. Tres policies i una secretària judicial es presenten a la redacció del Diari de Mallorca i a la delegació de l'agència Europa Press i, invocant un manament judicial, s'emporten el telèfon mòbil personal d'un periodista, ordinadors i diversa documentació.

I ara vostè em dirà: “Això és perquè han comés uns terribles delictes”. I té raó, van cometre el terrible delicte d'informar, una cosa que a l'Espanya de l'any 2018, efectivament, és un terrible delicte. Sobretot quan les informacions no agraden a qui té el poder per decidir enviar la policia a endur-se telèfons mòbils personals de periodistes. Però, per entendre la magnitud de la cosa, fem memòria del que ha succeït aquí.

Resulta que els dos mitjans van publicar un informe policial sobre l'activitat fiscal de les societats de Bartomeu (Tolo) Cursach. La fiscalia i els advocats de Cursach van considerar que això implicava haver comès un delicte de descobriment i revelació de secrets i van instar el jutjat número 12 de Palma a investigar qui havia filtrat l'informe. I per això la policia va anar als dos mitjans i es va endur el que va considerar convenient. Alegrement.

Però, qui és el senyor Tolo? Doncs és un “empresari” de discoteques, hotels i prostíbuls de Palma i Calvià imputat per (apunti): narcotràfic, pertinença a organització criminal, extorsió, blanqueig, prevaricació, amenaces, estafa, coaccions, delicte fiscal, tràfic d'influències i delicte contra els drets dels treballadors. O sigui, ara hauria estat més ràpid dir els delictes del codi penal pels quals no està imputat. Després d'un any en presó provisional, va sortir pagant una fiança d'un milió d'euros que va aconseguir reunir en només dues hores.

A partir d'aquí hi ha alguns petits problemes. El primer és que a les democràcies del segle XXI hi existeix una cosa que en diuen el dret professional dels periodistes a no revelar les seves fonts i la policia no et pot obligar a fer-ho, per molt manament judicial que porti. El segon és que l'article 20 de la sagrada Constitució diu al seu punt 1 apartat D que “es reconeixen i es protegeixen els drets a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats”.  I el tercer, i en qual ens hi detindrem una estona, és el que avui explica Carlos Enrique Bayo a Público.

Segons el jutge del cas, en Tolo i en Bartolomé Sbert, la seva mà dreta i director general de Turisme al govern d'en Gabriel Cañellas (PP), usaven agents i comandaments policials per innundar d'inspeccions els negocis de la competència i enfonsar-los. A canvi, els policies tenien barra lliure, cocaïna i sexe gratuïts als prostíbuls. Les investigacions també van servir per saber coses com que alguns comandaments dirigien les operacions des d'aquests locals, on hi tenien “despatx”, i que hi havia establiments que per la tarda només obrien per atendre càrrecs del PP.

Alguns dels testimonis protegits han estat amenaçats i apallissats, cosa que ha provocat desercions. El fiscal del cas, Miquel Ángel Subirán, ha estat assetjat públicament per grups de sicaris sense que els seus escortes hagin fet res per impedir-ho, i ha vist com entraven diverses vegades a casa seva per robar-li objectes personals com fotos dels seus pares que acabaven de morir.

I això lliga amb l'entrada als mitjans de comunicació i el préstec involuntari de telèfons personals i ordinadors professionals. Resulta que la trama mafiosa creu que Subirán és qui va filtrar l'informe que va ser publicat i ara volen poder demostrar-ho per inhabilitar-lo, encara que sigui saltant-se una norma sagrada i un dret fonamental com és el secret professional dels periodistes.

Han vulnerat la sagrada Constitució i el Tribunal Constitucional està fent un Harpo Marx. Amenacen i roben a casa d'un fiscal i la Fiscalia General de l'Estat i el CGPJ estan Belinda. Som davant d'un atropellament massiu dels drets civils i aquí tot està més quiet que el despertador de Dembélé.

Una nova prova de com actua el poder real a Espanya. I la demostració que els mitjans il·legals usats per intentar destruir l'independentisme i als seus líders, seran usats contra qualsevol que els molesti. Per això a Catalunya es diu allò de “la cosa ja no va només d'independentisme sinó de drets civils i de defensa de la democràcia”.