Perdoni que avui li parli de mi, però realment vull parlar de vostè. Octubre del 2003. Sona el telèfon. És Vicent Sanchis, llavors director de l’Avui. “Xiquet, vols fer cròniques de la campanya electoral?”. Vaig acceptar. Perquè sempre ―menys una vegada― he dit que sí a fer coses noves. I n'he fet algunes que ni jo mateix em crec. Havien de ser tres setmanes i al final han estat dinou anys i mig. En Vicent va ser el primer i després van confiar en mi Xavier Bosch, Xevi Xirgo, Carles Capdevila i Pepe Antich. Els meus directors durant entre sis mil cinc-cents i set mil articles. Un cada dia. De dilluns a diumenge. Menys Nadal, Cap d'Any i tres setmanes a l'estiu. I aquest és l'últim. Per què? Doncs algú s'ha begut l'enteniment i aquest matí he estat nomenat director de l'Agència Catalana de Notícies. Per tant, i de moment, això s'ha acabat. Però com que dirigiré un organisme públic, crec que és bo i necessari explicar-li per què he acceptat la proposta. A partir d'avui deixo de ser Iu Forn i passo a ser el director de l’ACN, l'agència pública de notícies del meu país, i vostè té dret a saber per què he pres aquesta decisió i jo tinc l'obligació de donar explicacions.

Sempre he defensat el que és públic. Perquè m'ho crec. I amb la sanitat i l'educació tenim exemples molt fàcils de defensar. Però també em crec els mitjans públics del meu país. I crec que són molt necessaris. Amb les seves virtuts i els seus defectes. I quan he considerat que ho havia de fer, els he criticat. I de vegades hi ha hagut qui se m'ha emprenyat. Molt. I també els he defensat, en llocs i moments on no m’hagués tocat fer-ho, però creia que era el pertinent. I ara ha resultat que m'han ofert poder afegir-me a la feina que cada dia fan els professionals que hi treballen. M'han convidat a sumar-me a la pinya d'un 3 de 9 net i havia de ser coherent amb mi mateix. No podia dir que no. Per això he acceptat.

O sigui que, a partir de demà, l'espai que ocupava a ElNacional.cat serà per a una altra persona fent una altra cosa. Com servidor de vostè ha ocupat els espais que altres que hi eren abans havien deixat lliures. I la vida seguirà. Si durant aquests 19 anys i mig m'ha llegit algun cop, moltes gràcies per la paciència. Mai m'hauria imaginat que les coses serien com han estat. En tot cas, la culpa es pot repartir entre els meus directors ―ja citats―, vostè, que s'ha llegit el que jo perpetrava, i dues persones més de qui mai he parlat en públic: 1/ la senyoreta Da Pena, la meva professora de literatura que a segon de BUP ens feia escriure cada dia una redacció i que a mi me la feia llegir sempre públicament, i 2/ al senyor Delgado, el meu professor de tantes coses i que em va ensenyar l'amor per les lletres.

A la bio del meu compte de Twitter hi ha escrita la frase: “Aviat marxaré i no es notarà”. Doncs bé, aquest dia ha arribat. Moltíssimes gràcies per la paciència, ha estat un plaer i fins a una altra!