Hi ha escenes que, quan les veus, penses: “No pot ser! Però, què veuen els meus pobres i castigats ulls?”. Són moments delirants que en un primer moment et demanen afrontar-los amb una crítica corrosiva, però que vistos per segona vegada són tan patètics que la situació gira 180 graus amb doble mortal i tirabuixó en escorç. De les pulsions iròniques i sarcàstiques passes a una barreja de commiseració i estupor que es transforma en vergonya aliena. M'ha passat avui amb una senyora que es diu Bea Fanjul, que treballa de presidenta de les Noves Generacions del PP i de diputada al Congrés i que ha participat en la campanya de Díaz Ayuso per les eleccions de Madrid.

Primer he vist un fragment de la seva actuació. I he pensat: “Això ho han tret de context i estic veient una il·lusió òptica”. Després he vist la intervenció sencera. I, miri, no. El fragment era 400% real. I finalment en Juan Miquel Garrido (@Juanmi_News) ha penjat un resum a twitter. Sisplau, miri-se’l. I si està en posició vertical, segui perquè podria prendre mal. O millor, estiri's perquè existeix un elevat risc de caure de la cadira.

No tinc paraules. El desconcert és tal que m'he trobat a mi mateix parlant-li a la pantalla de l'ordinador i dient-li (a la pobre pantalla, no a l'ésser humà del vídeo, que dubto que em sentís): “Miri senyora, si això és tot el que havia de dir-nos, vostè té un problema. I molt greu”. Escolti, és que és molt difícil tenir una intervenció més desafortunada. En les formes, sí, però sobretot en el fons. Una diputada, líder de les joventuts d'un partit que aspira a governar Espanya, país europeu que pertany a la UE, i que està participant en una campanya electoral, no pot protagonitzar aquest esperpent. És que no hi ha per on agafar-lo. Ni irònicament.

Pots pensar: “Busca un to desenfadat perquè s'adreça a un públic jove”. Ja, ja, però és que ser jove no vol dir que qui pugi a la tribuna d'oradors tracti els presents com uns minvats de gambals sense nivell suficient ni per ser a la classe dels dofins. Senyora, que vostè és diputada! Senyora, que si vostè intervé en un acte, per molt pretesament desenfadat que intenti ser, vostè s'ha de preparar alguna cosa. Ha de poder elaborar un discurs amb un mínim contingut. Parli de mecànica quàntica, de Rociito o de les obres del Santiago Bernabéu. És que tant li fot. Digui alguna cosa sobre alguna cosa que tingui algun sentit. Sobre el tema que vulgui, però l'escena del vídeo nooo! Mai de la vida!! Bé, a no ser que vostè pretengui que ens plantegem seriosament el sistema que els partits usen per triar a la seva gent. Ei, que potser és això, que diguem: “Si aquesta l'han posat on és perquè se suposa que és l'espavilada, com deuen ser els altres?”. O bé: “No tenien ningú més? Coi, doncs si que estan fatal!”.

O potser tot era perquè entenguem els motius pels quals el senyal institucional dels actes de la festa de Madrid, que era avui, no ha anat a càrrec que TeleMadrid, la cadena pública de la Comunidad, sinó d'una productora privada contractada per l'equip de Díaz Ayuso. Ves que no es tracti d'evitar que, si passen coses com la que es veu al vídeo, la imatge ens arribi convenientment “realitzada”. Sap allò de “imatges cedides per...” i el nom del partit, que és la nova manera de controlar la informació? Doncs això.