L'entrada a la sala del Suprem on es jutja l'independentisme es fa per una porta lateral. Quan els testimonis entren, a l'esquerra els queda el públic i els convidats i a la dreta l'escenari que es veu per televisió. Per arribar a la cadira on declaren han de caminar pel passadís que queda entre l'estrada on hi ha l'acusació particular (VOX), l'advocacia de l'Estat i Fiscalia i els bancs dels acusats.

Fer aquest camí obliga els testimonis a passar per l'escrutini visual dels presos polítics, que observen el recorregut i comenten la jugada entre ells, i permet als espectadors comprovar les reaccions de qui ingressa a la sala.  

Quan Enric Millo va fer el recorregut des de la porta d'entrada fins el seu lloc, no va mirar els presos. Ni de reüll. Va entrar decidit, amb la mirada recta i els va ignorar totalment. Alguns dels que estaven allà asseguts havien estat companys seus al Parlament i amb en Josep Rull van arribar a compartir escó al mateix grup parlamentari, el de Convergència i Unió, durant sis anys, des del 1997 al 2003. Era quan Millo havia estat elegit diputat d'Unió per la circumscripció de Girona. I era abans que el partit no li renovés la confiança per ser cap de llista i decidís marxar al PP. Això sí, després d'intentar entrar a Esquerra de la mà d'en Joan Puigcercós durant una conversa al bar Núria de Girona que Millo nega, però de la qual l’exlíder d'Esquerra n'ha donat detalls molt precisos.

Totalment diferent va ser la reacció d'en David Pérez, secretari segon de la Mesa del Parlament pel PSC. El llenguatge corporal del senyor Pérez era d'empatia cap els 9 acusats. Mentre passava pel seu costat, se'ls mirava amb una cara que barrejava un “vull mostrar-vos el meu suport”, “no sé que fer per dir-vos que això és molt bèstia”, “jo ja us vaig avisar que l'Estat no tindria compassió i us trituraria” i “vam ser molt rivals, però les coses han arribat a un punt que estic amb vosaltres però no sé si acceptareu el meu suport”. Va entrar i va sortir de la sala caminant poc a poc i amb pas dubtós i la seva declaració va ser nerviosa i prudent, com passant de puntetes per tot plegat per no empitjorar la situació.

Potser la solució és que, quan acabi el judici, en David Pérez vagi a veure els presos i els expressi cara a cara el seu pensament. Potser. Altres diputats del PSC van anar en el seu moment a veure'ls i van tenir molts problemes interns. I els van renyar molt . Potser ara les coses seran diferents. Potser.

Però torno a les mirades. Algun dia els presos recuperaran la llibertat. I alguns seguiran fent política. I potser algun d'ells arriba a ser president de la Generalitat. O alcalde de BCN. O d'alguna altra ciutat. Potser. I haver passat pel que estan passant els donarà una força, i no només moral, que els farà invencibles.

I quan els presos surtin al carrer es trobaran molts Pérez que, per respecte, es faran petits al passar pel seu costat. I es trobaran molts Millo que els ignoraran sabent que no els podrien aguantar la mirada. Gent que, curiosament, va fer coses per evitar que passessin coses que van passar i que ara, per poder anar en unes llistes, malbaraten la seva empatia i la seva humanitat llançant-la per la finestra de l'últim pis d'un gratacels. Una llàstima.

Sí, tothom té dret a buscar-se la vida com pot, però quan creues totes les línies vermelles, després no tens cap dret a lamentar-te si el bumerang de la vida et torna tot el que tu li has donat prèviament. O com deia un amic meu: "hi ha gent que a partir d'ara, quan vagi a un restaurant mai més podrà estar segura que a la cuina no se li hagin pixat a la sopa".