Quan aquest matí he vist aquest vídeo, m'han vingut tantes coses al cap...

Ella és la senyora Nadia Otmani. L'any 1998 va rebre dos trets al cap i un a l'esquena disparats pel marit de la seva germana i va quedar en una cadira de rodes per sempre. Per què? Perquè va intentar defensar-la d'una agressió. Avui la Nadia, que actualment dirigeix una associació de dones, ha assistit a l'acte institucional organitzat per l'Ajuntament de Madrid amb motiu del dia contra la violència de gènere. Un ajuntament que, casualment, aquest any no ha fet cap declaració institucional perquè Vox, que forma part de la majoria de govern, no ho ha permès.

A la imatge la veiem increpant entre plors i crits l'individu de l'esquerra, Javier Ortega Smith, instants després que aquest líder de Vox hagués negat l'existència de la violència de gènere durant el seu discurs oficial. Però és la resposta d'ell la que ho explica tot. Bé, o millor dir, la seva no resposta, perquè ni se la mira.

La ignora totalment sense manifestar-li cap empatia. Sense cap gest de compassió. Menyspreu total i absolut. Rebuig. I cara de fàstic. De repugnància. De suficiència. Amb una expressió de “no em molestis, desgraciada, que m'embrutaràs la meva camisa de 300 euros”.

Tan mascle, tan valent, tan milhomes, tanta sobredosi de fatxenderia i de testosterona que ens regala habitualment i avui tot això ha fugit durant els 13 segons en els quals fuig com una rata de qui representa el que ell i els seus intenten negar. Compte, una negació que compta amb la complicitat i connivència mesella de PP i de Ciudadanos, que a l'Ajuntament i a la Comunitat de Madrid governen gràcies a Vox i que han de riure-li totes les gràcies perquè d'ells els depèn tocar poder.

Conec molts diputats i líders del PP i de Ciutadans i sé de la seva sensibilitat contra la violència de gènere. Però quan tu permets que qui la nega t'imposi el seu discurs i no et deixi fer ni tan sols una declaració institucional, ho sento molt, però no tens cap dret a apuntar-te al bàndol dels bons. Sap greu però la vida és dura i, com diu l'acudit, “si vamos a setas, vamos a setas y si vamos a Rolex, vamos a Rolex”.

Però aquesta imatge d'odi i de menyspreu que a mi m'indigna, i que espero que a vostè també, resulta que reforça el personatge davant la seva gent. Els votants (i les votants) de Vox avui estaran encantats. “Guaita com ni s'ha mirat a la puta aquesta”. Tan trist com real. Però això no és el més terrible de l'incident. Perquè mentre parlem d'això no parlem de la violència de gènere.

Ara bé, la pregunta torna a ser la de sempre: ¿Per no fer-los encara més propaganda, hem de passar per alt la seva infinita indignitat? Jo, que soc partidari d'ignorar-los en general, considero que cal denunciar els seus comportaments plens d'odi. I això són dues coses diferents, però complementàries i no excloents entre si. Perquè si no en diem res, ho estem normalitzant. I hi ha coses que no són normals. Com girar-li la cara a qui ha patit una violència de gènere que tu negues.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat