Halbe Zijlstra ha estat ministre holandès d'Exteriors fins aquest dimarts, dia en què ha dimitit. Per què? Per mentir sobre una conversa que ell deia haver mantingut amb Vladímir Putin a casa seva i que mai va existir.

Zijlstra havia explicat diverses vegades una trobada mantinguda l'any 2006 amb el líder rus on aquest hauria exposat la seva intenció d'annexionar-se el Kazakhstan i Ucraïna per formar “la gran Rússia”. Onze anys després ha resultat que ell no era present en la conversa sinó que la referència era un exdirectiu de la Shell que sí que hi era. Però ara resulta que ni això. Aquest executiu ha enviat una carta als mitjans holandesos negant que Putin digués exactament això.

Total, una doble gran mentida agreujada perquè Zijlstra havia acusat repetidament Rússia de propagar fake news i perquè justament aquesta setmana havia d'entrevistar-se amb el ministre rus d'Exteriors.

Això passa dues setmanes després que Michael Bates, secretari de Desenvolupament Internacional del Regne Unit, dimitís per arribar dos minuts tard a una pregunta parlamentària a la Cambra dels Lords. Dimissió finalment rebutjada per Theresa May en “no considerar-la necessària”.

Massa penitència per tan poc pecat? Sobretot en comparació amb Espanya, on no marxen ni amb salfumant? On situem el llistó? Repassem altres dimissions?

Agost del 2017. La ministra sueca d'Educació Secundària i per a Adults, Aida Hadzialic, plega per haver donat positiu en un control d'alcoholèmia. Va marcar un 0,2, el mínim en aquell país per ser considerat delicte.

Febrer del 2012. El ministre britànic d’Energia, Chris Huhne, dimiteix en saber-se que l'any 2003 un radar havia enxampat el seu cotxe circulant a 111 km/h per una zona limitada a 80. Per evitar perdre els punts, Huhne va pactar amb la que llavors era la seva dona que ella confessés ser la conductora.

Any 2011. El ministre de Defensa alemany, Karl Theodor zu Guttenberg, renuncia al càrrec per haver plagiat part de la seva tesi doctoral.

Any 2008. Saera Khan, diputada del Partit Laborista noruec, anuncia que no es presentarà a les eleccions després de saber-se que havia realitzat 793 trucades a serveis de vidència, amb una durada total de 133 hores, i que les havia facturat al Parlament. Abans de marxar, va tornar els diners.

I ara, anem a Espanya amb dimissions no relacionades directament i nominal amb la corrupció. Comencem pel PSOE.

Any 1991, dimissió d’Alfonso Guerra per l’escàndol de corrupció del seu germà Juan. Any 1992, dimissió del ministre de Sanitat, Julián García Valverde, acusat de la venda irregular d'uns terrenys per part de RENFE quan ell presidia la companyia. Any 1993, José Luis Corcuera abandona el càrrec de ministre de l'Interior després d'haver dit que marxaria si el Tribunal Constitucional declarava inconstitucional una part de la seva llei de Seguretat Ciutadana (coneguda com la de la puntada a la porta). I el TC va declarar inconstitucional part de la llei... El seu successor, Antoni Asunción, va haver de dimitir cinc mesos després d'arribar al càrrec per sentir-se responsable de la fuga a Laos del llavors director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán. Any 1995, dimiteixen el vicepresident Narcís Serra i el ministre de Defensa Julián García Vargas per les escoltes il·legals del CESID. Any 2009, el ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, ha de renunciar en saber-se que havia participat en una cacera amb Baltasar Garzón quan aquest estava encarregat de l'operació pel cas Gürtel.

I ara anem al PP. Any 2000, el ministre de Treball, Manuel Pimentel, dimiteix perquè la dona del director general de Migracions era propietària d'una empresa de formació que va obtenir fons públics. I any 2015, la líder del PP basc, Arantza Quiroga, plega dos mesos abans de les eleccions generals després de ser desautoritzada i desacreditada per la direcció estatal quan va intentar crear una ponència anomenada “Llibertat i Convivència” destinada a buscar vies de pau a Euskadi, i on va intentar que hi fos EH Bildu.

A Catalunya, un dels casos que va remoure més les tranquil·les aigües del pujolisme, aquell anomenat oasi, va succeir el juny del 1995. Jaume Roma, llavors conseller de Política Territorial i Obres Públiques, va plegar després de 206 dies al càrrec acusat d'un presumpte delicte de tràfic d'influències a favor d'una empresa que li havia construït un xalet. L'any 2001, l'Audiència de BCN va arxivar el cas.

Total, que aquí, dimiteix gent? Sí, alguna. Però, oi que tenim la sensació que el llistó està molt alt? Sí, al PSOE va plegar molta gent de la cúpula, inclosos dos vicepresidents, però Felipe González va resistir amb els GAL. I al PP, Aznar va aguantar amb les armes de destrucció massiva a l'Iraq i Rajoy amb la corrupció a Madrid, a València i a la seva pròpia seu central, on les obres es pagaven en negre.

El problema és que més amunt de Lió dimiteixen perquè la gent els ho exigeix i aquí els continuen votant. O sigui que, menys queixar-nos del que permetem i més assumir que la culpa és nostra.

Iu Forn
Opinió Junts per mai més Iu Forn
Iu Forn
Opinió Activar l’euroordre Iu Forn