“Quants som?”. És la gran pregunta que la gent es fa al segle XXI mentre assisteix a les manis. Sigui la d'avui a favor de l'acolliment de refugiats, siguin les de l’11 de setembre, sigui la que sigui. La primera preocupació és la intendència: com ens vestirem per anar còmodes, on aparcarem/amb quin transport públic hi anirem, on carregarem la bateria del mòbil quan anem baixos i on dinarem. Però, un cop resoltes aquestes prèvies, només importa quants en som.

I això avui no ha estat fàcil saber-ho perquè ha estat una mani molt desordenada. I sense crits, ni proclames. Els catalans ens hem acostumat que ara per manifestar-nos ens hem d'apuntar en un lloc on ens assignen un espai exacte. I, esclar, quan anem per lliure i per un itinerari no habitual i gens conegut, la gent transita molt al seu aire i llavors, qualsevol es posa a comptar-nos.

La tria del lloc de sortida, la plaça Urquinaona de BCN, una de les més lletges de la ciutat, ja era curiosa. Però era la més raonable perquè l'objectiu de la mani era arribar al mar i aquesta petita plaça i amb molt poc espai útil, permetia embocar directament per la Via Laietana. Però el que ha passat és que a ¼ de 5, quan ha començat a caminar la capçalera, estaven plens tots els accessos des de la plaça Catalunya, Pau Claris fins a Gran Via i tota la Via Laietana fins al port, per davant de la mani. En canvi, a la part Besòs de la Plaça Urquinaona hi havia tot l'espai que volguessis.

I el problema és que molt poca gent sabia exactament on era l'arribada i ha acabat passant que una gran part dels manifestants s'ha perdut o ho ha deixat estar a mig camí. O sigui, quan a les sis de la tarda, a l'escenari previst per les actuacions i els parlaments, hi havia quatre gats, uns 300 metres més amunt i darrere d'unes instal·lacions esportives que feien de mur visual, milers de persones, en comptes de girar a la seva dreta i entrar al parc de la Barceloneta, seguien recte pel lateral de la Ronda Litoral i anaven a parar a la zona de l'hotel Arts. I allà, pensant que allò era el final, es dispersaven.   

Però és que davant de l'escenari, on la Mònica Terribas ha dirigit unes paraules als assistents i la Marina Rossell, entre altres, ha cantat, tampoc hi eren tots els que transitaven per la zona. Molts han creuat l'embossadíssim passeig marítim, per on seguien circulant cotxes perquè, segons m'ha explicat un urbà, calia deixar pas fins al veí Hospital del Mar, i han anat a veure la simulació de rescat organitzada al mar pel vaixell d’Open Arms. Uns als espigons, altres a la sorra i la resta escampats per algun lloc des d'on poder seguir la cosa.

Per tant, m'imagino els comptadors de manifestants de la Guàrdia Urbana de BCN reunits avui en un despatx i dient: a veure, Manel (com es podria dir Paquita, Anselm o Maria Antònia) tenim gent davant d' El Corte Inglés de plaça Catalunya, a l'espigó de la Barceloneta, a l'hotel Arts, al cinturó del litoral, al parc on acaba la mani... quants en posem?

I la xifra oficial ha arribat al costat de l'escenari, on hi havia d'entre altres, l'Oriol Amorós, secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania: 160 mil. I això són molts o pocs? Amorós ha recordat que a la mani de Berlín en van ser 30 mil. I quan algú li ha dit: “Home, 160 mil està bé però sona a poc, no?”, un servidor no ha pogut evitar pensar: “Mira, un cop més, la síndrome del passeig de Gràcia”.

Vam convenir que a la manifestació de la Diada de l'any 1977 hi van anar un milió de persones. I, sí, és cert que llavors mai s'havia vist cosa igual de gent, però allà no hi havia un milió de persones ni de conya. Entre altres coses perquè no hi caben. El problema és que a partir de llavors, sembla que si no fas una mani amb un milió de persones, encara que siguin irreals, allò ni és una mani ni és res. I miri, no. És un gran èxit reunir 160 mil persones un humit dissabte de febrer a les 4 de la tarda per demanar una cosa tan poc de moda en aquesta Europa que tanca fronteres i on cada cop té més èxit el discurs de Marine Le Pen com poder acollir les persones que han de fugir de la guerra, la fam, la destrucció i el no futur.

Molts dels que hem anat a la mani i hem agafat fred i humitat, quan hem arribat a casa ens hem fotut una bona dutxa d'aigua calenta per reaccionar. I la gran contradicció: mentre, tal com m'ha explicat un company periodista que té la seva dona a Sèrbia intentant repartir menjar entre els refugiats, la policia d'aquell país, per ordre de les autoritats, els pren la roba i les sabates perquè desisteixin de continuar. I els peguen, i impedeixen que els arribi menjar, i els deixen a la serena amb unes temperatures sota zero. Nens, dones, homes i avis.

En un món civilitzat això no hauria de poder ser. I no ha de ser. Però la por al desconegut i que et prenguin no se sap ben bé el què, barrejat amb la ignorància, el populisme i la propaganda, fa que una manifestació de 160 mil persones sigui un gran èxit.

Ara només falta que serveixi d'alguna cosa.