A La Cosa li havia de passar el mateix que a aquelles parelles que, després de quinze anys juntes, surten a sopar i en tot l'àpat no es dirigeixen la paraula ni per comentar el que cadascú mira amb el seu mòbil. La passió mediàtica en relació a La Cosa, i des de l'indult, estava en aquell moment en què la mateixa parella d’abans torna de sopar i mentre un es renta les dents i l'altre es treu els pèls del nas, es miren i amb la mirada es diuen: “Oi que a tots dos ens fa molt de mal el cap i tenim molta son? Doncs això de l'ús matrimonial, deixem-ho per demà”. I el demà és Sant Esteve quan l’avui és Reis.

Fixi's si la reculada de La Cosa havia deixat espai buit que als informatius i a les tertúlies s'hi ha arribat a parlar hores i hores de l'Afganistan, aquell país del qual ens havíem oblidat que existia i del qual ara ja ens hem tornat a oblidar fins a la pròxima vegada. Però quan ja estàvem inventant més temes per seguir deixant La Cosa de banda, van aparèixer aquests peatges que continuen provocant embussos després de morts o l'ampliació de l'aeroport del Prat, que no sembla que ho siguin, però que són part de La Cosa. Perquè La Cosa va de ser i de qui té el poder per tenir dret a decidir què ets, sí, però esclar que també va d'economia i d'infraestructures. Perquè qui paga, mana. I qui mana, paga. Perquè al final la clau és qui té la clau de la caixa.   

I resulta que a la mani de la Diada 2021, la que era el retorn per la porta noble del català emprenyat versió “aquest any hi anirà sa tia, que jo estic molt farti de tits nosaltris”, finalment va anar-hi més gent de la que tothom es pensava, inclosa l'organització. I, PATAPAM!, La Cosa ja torna a ser entre nosaltres. Com va dir el poeta, La Cosa ha vingut per quedar-se i no posar la qüestió sobre la taula i trencant dues llances a favor és disparar-se un tret al peu. Total, que encara que a uns quants no els vingui gens de gust (o els hagin dit que no els ha de venir gens de gust), toca tornar a treure a passejar aquella famosa perdiu que ja fa temps pateix una infinita sobredosi de biodramina fruit de l'intent de mitigar el seu mareig crònic.

No, La Cosa no s'acaba oferint allargar una miqueta una pista d'aeroport (però dissimulant perquè Europa no se n'adoni) o fent un power point dient que ens agradaria fer uns Jocs Olímpics d'hivern compartits amb l'Aragó. I qui s'ho pensi, o encara no ha entès res (i ja comencem a tenir una edat. O dues) o continua vivint als afores de Raticulín. Ei, però que això no és així perquè ho digui jo, perquè sigui una opinió meva basada en el que a mi m'agradaria o em deixaria d'agradar. No, no, aquesta és la realitat. Ja em sap greu per alguns partidaris de parlar de l'Afganistan i dels nous paradigmes comunicatius, però La Cosa ve de molt lluny i no és un caprici que s'acaba d'un dia per l'altre a base de silenci i de passar pàgina.

Dividits, emprenyats, desmoralitzats, desenganyats, dolguts, realistes, sense veure cap solució, farts de tot i de tothom i _____________ (aquí hi afegeix com se sent vostè), però continua existint un conflicte sense resoldre. Fent molt de soroll o enterrat com els ous de les tortugues, com és el cas ara mateix. Però quan menys t'ho esperes, els ous esclaten i la platja s'omple de milers de cries. Dit d'una altra manera, acaba passant que la parella que surt a sopar recupera l'espurna perduda, continuen mirant-se cadascú el seu mòbil, però quan arriben a casa, i mentre es renten les dents i es treuen els pèls del nas, es miren i decideixen dutxar-se junts.