Els catalans fem coses. I de vegades n'hi ha alguna que no està malament del tot. Però un cop les tenim fetes, procedim a l'ancestral costum tan nostrat de carregar-nos-les. De vegades sembla que les construïm precisament per això, per després poder fer-les miques. Ei, però com que són nostres, només podem destrossar-les nosaltres. Que a ningú de fora se li acudeixi dir res dolent d'una cosa a la que nosaltres li acabem de fer un Txernòbil-Fukushima. Exemple del dia? Sant Jordi. És la diada perfecta per fer de catalans. Com?

Anem pel món ben cofois (i cofoies), i també amb una miqueta de superioritat moral per haver creat una festa que no pot ser més popular, familiar i desclassada; que uneix amor i literatura; passeig i primavera; badar i compartir; cultura i lleure. Vaja, la celebració perfecta al país perfecte. I n'estem taaaant orgullosos (i orgulloses). Ara bé, senyors (i senyores) no oblidem que som catalans (i catalanes) i que havíem de trobar-li pegues. És a dir, està molt bé però que si els autors mediàtics eclipsen als escriptors de veritat, que si les cues per signar són molt llargues, que si les llistes de vendes del dia ja surten a les 5 de la tarda i això vol dir que aquí hi ha interessos comercials, que si el centralisme de BCN, que si hem convertit la diada en un negoci, que si la festa ja no és el que era, que si sempre plou, que si sempre fa calor, que si tot està ple, que si hi ha un trànsit horrorós, que si quina poca feina té la gent que pot sortir de treballar per perdre el temps passejant, que si tots els bars i restaurants estan a petar i no pots prendre ni un cafè, que si hauria de ser festa/no, no ha de ser festa, que si el dia  abans ja surt la xifra de roses venudes, o que si ____________________ (en aquest espai vostè hi pot escriure la seva queixa contra la diada de Sant Jordi).

En aquest sentit l'any passat va ser terrible, perquè amb el confinament ni vam poder celebrar la festa ni vam poder trobar-li tots els defectes. O sigui, va ser un enyor multiplicat per dos i no vam poder ser a missa (sentint-nos orgullosos del Sant Jordi) i repicant (carregant-nos el Sant Jordi). Enguany la gran notícia és que al còctel amor-odi habitual li podrem afegir la pandèmia i les seves corresponents restriccions. I això ens desconcerta. Estem a favor o en contra dels canvis que la COVID ha provocat en la festa? Ai, quins nervis!!!

Però com que una de les tradicions del Sant Jordi és explicar una anècdota de nosaltres mateixos durant una de les diades del Sant Jordi, perquè realment els importants som nosaltres i no la festa, permeti'm que compleixi amb el costum. Va passar fa uns quants anys, no recordo quants. Servidor de vostè havia perpetrat un llibre i estava signant a El Corte Inglés que fins no fa gaire estava al costat de la plaça Francesc Macià de BCN. Bé signant... va venir una senyora perquè li estampés una firma a un llibre d'en Sergi Pàmies i tres o quatre despistats més. Total, que a la meva esquerra hi tenia assegut en Jordi Bosch i una miqueta més enllà hi havia en Mario Conde. Dret. Tota l'estona. Imperialment elegant (el senyor Conde, en Xavi també, però una americana creuada confeccionada a mida i gomina com per pintar la Sagrada Família, ho supera tot), però dret. I jo pensava “fixa’t tu quina tàctica més bona, està dempeus perquè el vegin i així signa més”. I amb una cara com de superioritat que marcava el territori amb un "aquí estic jo"

Finalment ens va explicar que estava dret perquè no podia seure. Al matí havia relliscat a la dutxa de l'hotel, havia caigut i s'havia donat un cop fortíssim al còccix (o carpó, o cueta). La cara era de dolor perquè prenia calmants i esperava tornar a Madrid per fer-se radiografies i saber si el tenia trencat. Haig de dir-li que servidor mai ho va saber. Perquè Sant Jordi és com la ventafocs i a les 12 de la nit desapareix la confiança que aquell dia es genera entre els autors, inclós Mario Conde. Comptant que a ell i a un servidor se'ns pugui considerar “autors”.