El sud. Sempre el sud. El sud, sempre pobre, és qui acaba fent la guitza al nord, sempre ric. El sud, en el cas que ens ocupa el de Madrid, sempre és pobre i sempre és culpable. De què? Bé, en general de ser pobre, però en aquest cas, a més, d'infectar la classe alta. Vaja, als rics. I, sobretot, poderosos. Sort que els han aïllat. Als del sud, esclar. Ja va dir-ho la presidenta Díaz Ayuso “esa manera suya de vivir”. És que per no saber, els pobres no saben ni viure. De contaminar sí, però. Per això són pobres, naturalment. I com que són pobres i també són allò que abans en deien “classe obrera”, van al nord a treballar. En metro. Però ara no són obrers. D'obrers ja no en queden.

Els del sud van al nord perquè com va dir aquell “és l'economia, estúpid”. Sí, quan pugen potser contaminen a la gent d'ordre, però algú ha de treballar, no? Total, que els del sud ara es dediquen a la logística. O sigui, transporten el menjar i després el posen als prestatges de les botigues. I també es dediquen als serveis d'assistència. O sigui, netegen les cases dels rics, cuiden dels seus fills i els canvien els bolquers als avis. O què? ¿Pretenen que els rics es netegin les seves pròpies caques i passegin els Borjas de torn com si fossin Miss Daisy, de casa fins el curs per saber distingir les corbates del Zara de les que valen 200€?

El virus que no entenia de fronteres ara resulta que sí. I com que parla (el virus) ha convocat una roda de premsa sense preguntes per dir: “si no els importa, jo vaig passant cap al sud. M'encanten els pobres”. I per això els del nord han hagut de traçar una frontera imaginària. Perquè el nord sempre acaba posant tanques o construint murs per fugir del sud. Però ha aparegut Salvador Illa, l'home tranquil, l'home fet a base de bossetes de til·la, l'home que al seu costat l'Albert Pla és un Obèlix que de petit va caure en una marmita d'amfetamines enriquides que estava al mig de la pista d'un after situat en un polígon industrial que no surt ni al google maps.

I sosté el ministre que potser al nord també haurien de prendre mesures. Encara que fos alguna. Res, com per evitar el desastre que està venint. I la portaveu del nord, Isabel Díaz Ayuso, li ha contestat “sube aquí arriba que verás Móstoles”. Però, reconeguem-ho, la seva coherència és total i absoluta. La d'ella. Si fins ara la gestió ha estat pèssima, millor seguir pel mateix camí, no? De derrota en derrota fins el cataclisme final. Com El Lute, aquell del “Camina o revienta”. Doncs en aquest cas, que rebenti. Tot. Per què rectificar, oi?

Perquè, com deia Nicolau Casaus “passar, passar, mai no passa res. I si passa, no passa res”. Perquè a segons qui mai els passa res. En contrast amb els que sempre ens passa tot. I més. I si arribés un dia que no hi hagués més remei que fer el que caldria estar fent ara, que ja s'hauria hagut de fer fa un mes, la culpa de la situació serà del sud. Com sempre. I si la cosa es compliqués molt de molt, sempre hi ha les banderes que els van sobrar de la cimera mundial entre Espanya i Madrid del Nord que tants bons fruits ha donat. Ningú sap quins, però són magnífics. Perquè qui s'embolica amb les banderes sempre són els altres.

O sigui, que no, cap nova mesura pel nord, on va a parar. I aquella sensació que en el fons a tothom ja li va bé que sigui així. Als que manen al Madrid del Nord per acontentar els seus, a qui això de les mascaretes i les restriccions els molesta molt. Perquè diu que són liberals. Però si Adam Smith aixequés el cap, es guillotinaria a si mateix per no veure com han prostituït la paraula. I als que ara manen a Madrit (concepte) també els va bé perquè esperen que Ayuso s'estavelli i poder recollir els seus trossets en una moció de censura que els doni el poder a la Capital Federal de “Somos España dentro de España”.

Perquè estem parlant de poder, no de virus. I encara menys de la vida de la gent que viu al sud.