Estic indignada. Com a catalana que sóc, crec que mereixo més consideració. I respecte. Ah, vostè no sabia que jo sóc catalana? Doncs la meva biografia oficial diu que vaig néixer a BCN l’any 1966, per tant... CA-TA-LA-NA!!!

Doncs això, que tenint en compte els meus orígens, no entenc com no em conviden a actuar en cap festival d’aquests que fan per Girona a l’estiu. Perquè, una altra cosa no, però festivals, a Girona, i a l’estiu, més que barques a Calella de Palafurgell un dumenge d’agost... ai no, que es diu Palafrugell. I es diu diumenge i no dumenge. I es diuen cocretes.

Miri que em plauria poder oferir el meu espectacle davant del selecte públic que va a aquests “events”, que es veu que ben dit es diu esdeveniments, però ara a tothom li ha agafat per organitzar o anar a “events”. Doncs el que li deia, que em faria tanta patxoca (està ben dit, oi?) poder veure des de dalt de l’escenari aquella elegància dels grans metges i advocats de BCN, bronzejats pel sol de barca fondejada un diumenge a Calella de Palafrugell. Amb les seves camises blanques i els seus pantalons vermells o verds... I amb aquells mocassins... I amb aquelles dones rosses amb vestits llargs que els queden com un guant gràcies a les hores d’el·líptica, body balance, zumba, cardiotono i cycling... I que llueixen aquells braços musculats sense pelleringa... i aquells llavis made in Planas, Javier de Benito o Vila-Rovira. Jo actuant i ells i elles a la platea paint alguna cosa lleugera que han assaborit a peu dret i servida pel Via Veneto, pel Semon o per l’Esther Conde... Jo oferint el millor de mi amb el meu gran èxit d’aquest estiu, la melodia que ha canviat molts referents, la gran “saaaaalchipapa”...

Sí, ja sé que tinc fama de frívola. Total perquè vaig anar per tots els programes d’aquesta mena de TV on es crida molt dient que m’havia operat per tornar a ser verge. Informar d’això no és frivolitat, és coneixement mèdic i ajuda molt a la societat a compartir els avenços mèdics sofisticats.

I també sé que sovint em prenen per una indocumentada ignorant. Però això és fruit del desconeixement. Sense anar més lluny, miri com vaig respondre una piulada la setmana passada:

Tothom em va qualificar de talossa i de ximpleta, però és que la ignorància és molt valenta. Aquesta resposta que vaig fer, que sembla fruit d’una incultura congènita, va aconseguir, apunti: més de 4 milions de reproduccions de la Salchipapa a Youtube en només 24 hores, 20 mil piulades sobre el tema, 20 mil recerques a google sobre mi o sobre la cançó i em va portar fins al vuitè lloc de les tendències del dia. Què, inculta o mestra del màrqueting viral?

Però a part de saber què agrada al meu públic, també sóc una artista polifacètica, oberta a qualsevol camp de l’art i molt pencaire. Observi alguns dels espectacles que he girat per viles i ciutats d’aquesta pell de brau anomenada Espanya...

Però una artista del meu nivell, carisma i, pràcticament renaixentista, no podria ser completa sense una filosofia darrere. Sense un pensament que complementés la part més lúdica. Per exemple, es va comentar molt la meva opinió sobre Mario Conde i la seva detenció: “No se puede ser guapo, rico e inteligente, porque te machacan”. O quan vaig fer una valoració política sobre l’aportació de Ciutadans al moment on el Brèxit, la crisi de refugiats, el terrorisme islamista i l’auge de l’extrema dreta fa trontollar la idea d’Europa: “Me encantaría que Albert Rivera fuera el político que me ayudara a volver a no ser virgen”. Llàstima que la resposta de l’Albert no va estar a l’altura i es va limitar a dir: “Que faci primàries i es busqui un altre candidat”. O quan a les eleccions del passat 26 de juny vaig voler compartir amb els meus seguidors les meves preferències polítiques i vaig mostrar el meu vot. Com? Mentre posava les paperetes dels 4 principals partits en un mateix sobre, explicava que... “Els quatre m’encanten. Que guanyi el millor. No sabia a qui votar”. El que no entenc és per què em van donar el vot com a nul. Suposo que és la ignorància de la qual parlava abans...

Però aquest amor pel pensament elaborat també el trasllado a la meva música. Un dia estava al meu estudi en plena hemorràgia creativa i no sabia si musicar Machado, Neruda o Borges. Va ser quan vaig compondre Mr. Policeman. Amarant-me de la seva essència (de Machado, Neruda o Borges, no de Mr. Policeman), vaig crear moments dels quals n’estic molt orgullosa com aquell que diu: “Me gustan latinos, me ponen cachonda, cuerpos musculosos, me pone su anaconda”. Si Lorca hagués estat a Twitter, segur que m’hauria fet un like.

Sí, perquè tal com he dit: "Hago música para una sociedad que está hasta los cojones de trabajar, que están mal pagados y que quieren divertirse el fin de semana, y si desean cantarla conmigo, porque no tienen una voz prodigiosa como yo, pues que lo hagan”.

I amb això, crec, ja està tot dit.