Catalunya és aquell petit país que té de tot, però només un. Amb només 7 milions la cosa no dóna per a gaire més. I en aquesta loteria, a mi m’ha tocat ser el que puja muntanyes.
Als tres anys vaig fer el primer tres mil i amb cinc l’Aneto. Per tant, això meu es veia venir.
A la meva pàgina web hi tinc escrit “em defineixo a mi mateix com un amant de la muntanya” i “visc perseguint i lluitant pels meus somnis”. Dues grans veritats, efectivament. Si no fos un amant de la muntanya, imagini’s quin patiment... perquè m’hi passo la vida. I en condicions que no són precisament les de l’hotel Casa Fuster de BCN. I això de perseguir... bé, és que no paro de córrer. Miri que la muntanya és calma, doncs au, jo tot el dia amb pressa. Ara puja, ara baixa. Ara torna a pujar, ara torna a baixar. Sort n’hi ha que vaig tan ràpid que després tinc temps per aturar-me una estona i contemplar i escoltar la quietud.
Però perquè vostè em vegi fent el que faig, algú ha de ser allà i capturar el moment.
Sense els companys i amics que em persegueixen amb tota mena de ginys retratadors o enregistradors, vostè no hauria vist res de la meva feina-passió-manera de viure. I si no m’hagués vist, no existiria el 90% del que sóc.
I, què sóc? De vegades m’ho pregunto. I, on vaig? I, què busco exactament? Bé, al llarg de l’any entreno unes mil hores en total durant els 7 dies a la setmana. Faig uns 15 mil quilòmetres i uns 550 mil metres de desnivell. Mentre vostè es demana unes olives a la base del Mont Blanc, jo ja l’he pujat i l’he baixat dos cops. I ara aniré a l’Everest per intentar batre el rècord de velocitat pujant sense oxigen, ni cordes fixes i, el més important, d’una sola tirada, sense aturar-me als camps d’alçada per aclimatar-me. Què, bèstia, oi? Sí, sobretot perquè si assoleixo el repte, molt poques coses em quedaran ja per fer. I d’aquí neixen les preguntes de l’inici d’aquest paràgraf. Sort n’hi ha que he trobat el gran estímul que em motivarà durant els pròxims anys.
Serà la travessa més difícil, l’objectiu més apassionant vist mai, el desafiament definitiu que convertirà en una broma el meu famós “Summits of my life” (Cims de la meva vida), el projecte consistent en coronar en solitari, sense assistència i en el menor temps possible algunes de les muntanyes més emblemàtiques del planeta... i l’Everest és l’última. I quan la tingui, he decidit arribar al límit i tocar-lo: viatjaré per tres línies de Rodalies.
Quan vaig proposar fer la R3, BCN-Vic-Ripoll-Puigcerdà, em van dir si estava boig. Quan vaig afegir que, si aconsegueixo tornar, hi sumaré la R12, la BCN-Lleida per Manresa, em van dir imprudent i temerari. Però quan vaig anunciar que, a més, faria un BCN-Tarragona-Tortosa per la R16, totes les cadenes de TV del planeta em van voler fer reportatges perquè els expliqués aquesta monstruositat brutal. I, també cal dir-ho, alguns per acomiadar-se de mi convençuts que m’he passat de frenada amb un projecte més emocionant, arriscat i dur que pujar els 14 vuitmils seguits caminant d’esquena i fent la vertical pont mirant a Astorga. Em proposo fer com un triatló pel pol nord, però realitzant la prova de natació conill total, baixar a un volcà en erupció amb samarreta imperi i xancletes, fer-se la N340 sencera un diumenge d’agost a les 8 del vespre i intentar baixar-te dades amb el mòbil usant el wifi de la majoria d’hotels. I tot a la vegada. Vaja, una passada TO-TAL!!!
És un repte impossible, però m’he preparat a fons i crec que ho aconseguiré. I, després d’això, ja en parlarem.