Avui exercici de perspicàcia político-judicial. Li explicaré una història sobre nacionalisme legal d'un estat europeu que busca la impunitat per imposar arbitràriament la seva injustícia dins de les seves fronteres. Vostè ha d'endevinar de quin país li parlo.

Es tracta d'un govern que manté discrepàncies amb la UE sobre la seva sobirania judicial i la dels seus tribunals. Aquest país considera que la seva (molt) particular aplicació de la llei en els afers interns està (molt) per sobre de la legislació comunitària i que Europa no és ningú per dir-li quines decisions ha de prendre. Considera que no l'afecten les sentències dels Tribunals de Justícia de la Unió Europea i que la seva manera de resoldre les qüestions relacionades amb els drets i les llibertats no està subjecta a esmena per cap jurisdicció superior. També defensa que decisions com la seva particular gestió del govern dels jutges són internes i no poden ser qüestionades per la UE perquè “ataquen l'estabilitat del seu sistema legal”.

Doncs bé, davant d'aquesta situació, l'estat europeu en qüestió va presentar un recurs davant del seu propi Tribunal Constitucional. O sigui, va considerar que la decisió sobre la legalitat o no de les decisions de la Unió Europea correspon a la seva justícia. És com si jo assassino algú davant d'una caserna dels Mossos cantonada amb el Tribunal Superior de Justícia i decideixo que haig de ser jo qui dictamini o no la meva culpabilitat. SEN-SA-CI-O-NAL! I, sap quin ha estat el dictamen? Ni s'ho imagina. Efectivament! El TC d'aquest estat europeu diu que hi ha articles del Tractat de la UE que “són inconstitucionals”, que “les lleis europees no estan per sobre de les nacionals” i que com que la constitució d'aquest estat “té preeminència sobre les lleis europees” declara la seva “desvinculació judicial” de la legislació europea. I aquí és quan li manifesto que usar el SEN-SA-CI-O-NAL no només es queda extremadament curt sinó que en cap llengua -ni del món, ni de la galàxia sencera- existeix una expressió per definir la gansoneria, les galtes, el desvergonyiment, la barra i les penques d'aquests personatges.

I aquí és quan ara hi entra vostè. M'ha de dir de quin estat de la UE creu que li he estat parlant. Qui considera que pot haver fet això a l'Europa de finals del primer quart del segle XXI. Quin país pot pensar que a aquestes alçades de la història les coses es resolen d'aquesta manera, imposant la seva pintoresca manera d'impartir el dret per sobre de les lleis democràtiques. Va, li donaré una pista. No, no és Espanya. Noooo, és que ja l'he vist a venir. Que ja ens coneixem. No, no, li estic parlant de... Polònia. Sí, ja sé que podria semblar que no, però sí.

Es veu que hi ha estats de la UE que passen per democràtics que consideren que la millor manera de destruir els discrepants, els dissidents, els que no pensen “com toca”, vaja, als enemics, és inventant-se les lleis i aplicant-les com els surt de les gònades togades, pròpiament dites. I quan són censurats per tribunals on sí que apliquen el dret i no el caprici, llavors aquests són els dolents. Però, sap per què passa això? Bé, a banda que la UE ha passat de ser una unió d'estats a ser un galliner total i una broma sense projecte. Doncs passa perquè l'europeïtzació només ha estat econòmica. Pots anar a qualsevol país europeu amb euros, però no amb justícia. Europa és vista com un caixer automàtic sense final i els estats volen els diners, però no els deures. Enviï'm fons i "que nos dejen actuar" com una Turquia qualsevol.

I això també passa a la resta del planeta. La globalització ha estat econòmica, del mercat. No de les llibertats, ni de la justícia ni de la democràcia. I així ens va, que de sobte apareix una Polònia qualsevol, encara que al cap vostè i jo tinguem altres exemples, i s'inventa la llei. I se l’aplica a conveniència. I diu que qui ho fa són els altres. Ah, i sempre con sumo agrado.