La situació a Catalunya i la medicina són dos temes sobre els quals tothom s'atreveix a pontificar. I aquí un servidor sempre fa la mateixa pregunta: vostè es deixaria operar per algú que en sa vida ha passat ni tan sols per la vorera del davant d'un hospital? Jo no. Doncs amb Catalunya, el mateix.

Hi ha un munt de gent que saben tant de Catalunya com de quiròfans i no han estat en cap dels dos llocs. I te n’adones quan vas a Madrit (concepte) i persones que entrarien dins de l'apartat de “gent normal” et fan unes preguntes sobre la situació a Catalunya que són d'una barreja de marcianitat i ingenuïtat tal que només pots acabar mirant-te qui t'interpel·la amb una gran tendresa. I l'abraçaries i tot.

Tants anys de propaganda per twitter, mar i aire (frase d'en Carles Capdevila) han fet efecte. I de sobte et trobes un senyor de Múrcia (per dir un indret a l'atzar) que t'explica a tu què està passant davant dels teus nassos. I quan això passa no pots evitar pensar en les barbaritats que devem haver dit tots plegats sobre desenes de qüestions.

Però, parlant de qüestions... la qüestió: L'usuari @miquelstrubell ha penjat avui a twitter aquest fragment de l'entrevista que Pablo Motos va fer-li a Júlia Otero al programa El Hormiguero d’Antena 3:

Júlia Otero és catalana d'origen gallec i viu a Catalunya. I en aquest vídeo explica la seva realitat quotidiana. I si fa o no fa és la realitat de la gran majoria de catalans. No, no anem pel carrer amb catanes, ni amb goma 2, ni insultant qui parla espanyol, ni adoctrinant nens, ni robant el berenar als avis.

I, sí, és cert que amb segons qui no parles de política per evitar discutir del que discutim des fa molt de temps i que sempre acaba sense arribar enlloc. Ni qui pensa A convencerà a qui pensa B, ni viceversa. I per això ho deixem estar. Però no, al contrari dels que afirmen molts que el més a prop que han estat de Catalunya ha estat a Raticulín, aquí no suspenem dinars de Nadal (ni de Sant Esteve) per evitar acabar tots a comissaria. I li diré més, a principis dels anys 70 del segle passat jo vaig estar en un dinar de Nadal que va acabar a comissaria. I llavors no només no hi havia Procés sinó que encara estàvem instal·lats en el “Plan de Desarrollo” i tots els antifranquistes deien que eren del PSUC.

Però el més sensacional de veure i sentir Júlia Otero explicant la realitat és que provoca un quàdruple sentiment. El primer de sorpresa per sentir una persona dient això en una cadena com Antena 3. El segon és de “ja era hora” perquè per fi aparegui algú dient la veritat i donant la seva opinió sense ofendre (ni ofendre a la gent en general ni a la intel·ligència). El tercer és una mena d'agraïment barrejat amb suport perquè saps que de vegades no és fàcil evadir-se de les pressions. I el quart, relacionat amb l'anterior i inevitable, és una cosa semblant a “carai, quina valentia”. I aquest últim és el més terrible.

Sí, perquè aquests que pontifiquen sobre Catalunya des de Ganímides, són els mateixos que afirmen que Catalunya és el país del pensament únic on qui discrepa està perdut. Però un dia, si vol, fem la llista dels caiguts en combat per no dir que pensen el que el pensament únic unionista diu que han de pensar. I no serà una llista precisament curta. Tenir personalitat no està de moda.