És la frase omplepistes del món argumental del nacionalisme espanyol més radical: “jo sóc un no-nacionalista”. Ah, i els nacionalistes són els altres. En paraules de Jaime Mayor Oreja ja fa molts anys seria aquell: “No, no, yo no soy nacionalista español. Yo soy español”. Però si el no-nacionalisme va acompanyat del mític “jo sóc ciutadà del món”, des del fons de la sala se sent: “Han cantat bingo. Algun bingo més?”. 

Doncs sí, tenim un altre bingo. El mega bingo que arriba gràcies a Joaquín Sabina i una frase seva que ho explica tot per sempre més: “Con el auge de los pequeños nacionalismos que por desgracia estamos sufriendo en el mundo, yo me considero de una patria mucho más grande, que es mi lengua, la lengua española”.

Volent o sense voler, el poeta de les rimes germansmecano ens ha definit el terreny de joc on es juga des de fa anys el partit i ens ha assenyalat les regles. O sigui, si la pàtria és la llengua, aquesta és la frontera entre unes pàtries i les altres. I, per tant, la llengua és el punt de fricció entre veïns.

Però resulta que aquí no es tracta de conviure entre veïns sinó de ser hegemònic. La pàtria de Sabina és superior als “petits nacionalismes” que patim “per desgràcia”. Per què? Perquè la seva llengua és “mucho más grande”.

Quan algú va pel món dient que la seva llengua és més gran està dient que és superior a les altres. I això és supremacisme en estat pur. Aquí i a Lavapiés. Jo sóc més perquè la meva llengua és més gran i vostè és menys perquè ho dic jo i jo ho dic perquè vostè és menor. I, com que la meva pàtria és més gran, té més legitimitat que la seva, que és més petita.

Seguint l'argumentació, el següent pas del discurs seria: “Doncs miri, com que vostè és una minoria, eliminem la seva pàtria, o sigui la seva llengua, i vostè queda assimilat al pensament únic, que és qui té raó senzillament perquè és més gran.

Ara s'entén, doncs, la dèria del no-nacionalisme espanyol per intentar acabar amb la immersió a les escoles i per atacar tot el que faci pudor a llengua no espanyola. Vostè i la seva maleïda mania de voler conservar la seva llengua, que existeix “per desgràcia”, molesta. Per tant, vostè ha de desaparèixer.

El rerefons del que diu Sabina en aquesta frase és que hi ha llengües i, per tant pàtries, grans que són molt més importants que les més petites. La importància és la mida. Escoltin, podent ser un de molt gran, per què hem de permetre els petits existir, oi? Per què hem de patir-los, “sufrir” en diu ell? I el que està afirmant és que cal eliminar-les per donar pas “a un lengua más grande”.

Friso esperant la pròxima cançó del poeta del got de Pentavín que podria ben bé titular-se “Prepotència, supèrbia, fatuïtat i races inferiors”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat