A banda dels grans actes dels grans líders i de les grans entrevistes amb els grans candidats, hi ha una campanya desconeguda, però molt intensa. Són els petits actes en barris i pobles, protagonitzats per candidats anònims o per militants que han decidit donar la cara pel seu partit i pujar a una tribuna a defensar unes idees.

Avui hem anat a un d'aquests actes. I compte, que hi ha doble sorpresa:

Doncs bé, una sorpresa, la més sorprenent, no li dic perquè és miri el vídeo. I si l'ha vist, ja la sap. I l'altra, si ha vist el vídeo, també la sap, però crec que a part de veure-la mereix una reflexió.

Efectivament, la xerrada estava convocada a les 7 de la tarda al centre cívic La Salut del barri del mateix nom de Badalona. Hi estaven convocats representants locals dels tres partits indepes sota el títol “I el dia 22, què?”. A saber: Laia Mauri de la CUP i Guanyem Badalona en Comú, Mercè Rius de Junts per Catalunya i Miquel Estruch d'Esquerra. El primer bloc del debat ha estat dedicat a la unitat d'acció, el segon als Comuns i el tercer al que succeirà el dia 22.

Tothom ha exposat les seves idees, més o menys coincidents. Potser l'única discrepància ha estat en el concepte unilateralitat. Per Estruch és pejoratiu, ja que “l'han posat de moda ‘els altres’ per dir que ‘nosaltres’ hem tirat pel dret, quan ‘nosaltres’ hem estat els únics que hem  volgut negociar”. I per Mauri cal “resignificar la paraula i usar-la per expressar que la nostra voluntat no ha d'estar supeditada a ningú altre”. Mentre, Rius explicava l'anècdota segons la qual els Mossos, fent de policia judicial, va per les conselleries fent treure els llacets grocs dels arbres de Nadal "mentre estem en alerta quatre i el major Trapero fa fotocòpies en un despatx".

Sobre què passarà el 22, Estruch espera guanyar i tenir un govern amb majoria absoluta per fer el que sigui possible en cada moment, Mauri ho fia tot al municipalisme i a l’autoorganització al carrer i Rius ha estat partidària d'esperar a veure què passa perquè especular és arriscat.

I després d'una hora de xerrameca (dit en el bon sentit de la paraula), torn per les preguntes. ¿N'hi haurà alguna o passarà com molts cops, que la gent mira al terra, dissimula i ningú obre boca? Unes quantes persones aixequen la mà. Bé, doncs descobrim què preocupa a la gent.

Primera pregunta: La CUP parla de desobediència però, com desobeirem? Segona: Com ens en sortirem si quan ho hem intentat resulta que els uns són a la presó, els altres a Brussel·les, uns quants s'han quedat sense patrimoni i el Constitucional ens fregeix a recursos i ho tomba tot? La tercera pregunta l'ha fet una senyora que s'expressava en castellà i que ha avisat “les respostes que rebi condicionaran el meu vot”. I ha deixat anar: “Parlem de desobediència i fem llacets i cassolades . La gent està decebuda. Què passa si aquesta gent se'n cansa? Jo vull anar més endavant i tinc la sensació que no ens movem”. Quarta pregunta, aquesta feta per un senyor que ha explicat que ve de la lluita obrera: “¿Si haguéssim proclamat realment la República, què hauria passat? Hi hauria quatre persones a la presó com hi ha ara i uns quants a l'exili, o la República i el poble els haurien sabut defensar a ells i a tots?”.

I aquí la cosa s'ha començat a escalfar. La gent ja no demanava el micro i intervenia directament. S'han sentit expressions-afirmacions-reflexions-retrets com: “I si el 22 perdem i comencem a rebre un altre cop, què passa? No ens defensarem?”. “Molta gent ha quedat decebuda perquè no s'ha defensat la República. I si aquesta gent dimiteix i l'acabem perdent?”. Un senyor, ja directament dret, no ha adreçat la pregunta a la taula sinó que, mirant a la resta, ha explicat: “Jo vaig ser a la Plaça Sant Jaume i estàvem disposats a tot. El poble estava allà. I ara tenim el sentiment que els polítics no ens van acompanyar”. Uns quants l'han aplaudit. I llavors s'ha aixecat una altra senyora per dir que “Els polítics només han de moure un dit i tots vindrem darrera, però si segueix tot com fins ara això baixarà com un suflé i molta gent es desencantarà”. Tres files darrera seu una altra senyora ha defensat que "caldria haver tancat les fronteres, i hauries vist tu”. Al fons de la sala, un senyor ha dit que el debat havia estat avorrit, ha agraït el moviment final i ha deixat anar a la taula: “El poble us està depassant per l'esquerra”. La senyora de les fronteres ha afegit “Que hem d'anar, amb un colom de la pau?”.

I a partir d'aquí s'ha obert un multidebat que ha oblidat del tot la taula i que ha donat per acabada la xerrada oficial. Dues hores i un quart i la conversa s'ha traslladat a la sala. Mentre, una persona del públic m'ha vingut i m'ha dit: "I vostè com ho veu?". Bé, doncs aquest debat autogestionat unilateralment demostra que hi ha una part dels indepes, desconec el percentatge real, que estan decebuts perquè creuen que s'ha reculat quan es podia haver forçat més i fer el pas que ells consideren “de la victòria”. Amb el cost que calgués. I demostra que el pragmatisme, o la crua realitat, o la falta d'alternatives viables, o les amenaces, o la prudència, o tot plegat, va obligar a prendre unes decisions que no s'han explicat prou. I fins que no s'expliquin, hi haurà una part de l'independentisme més militant que no entendrà res i que se sentirà orfe i desemparat.

Són els indepes que no apareixen als grans actes dels grans líders, ni a les grans entrevistes amb els grans candidats. Però existeixen. Com existeixen els seus homònims al bàndol unionista (o constitucionalista, o com haguem de dir-ne). Uns i altres són reals, però sembla que no existeixin.

En diuen ciutadania. I són els que voten.