En una banda del quadrilàter un PP desfermat. Avui mateix la seva vicesecretària d'organització, Ana Beltrán, excretava per les cantonades que els indults “de Pedro Sánchez” són “una traïció als espanyols” i una “punyalada a Espanya per l’esquena” perquè “per aquest govern la unitat d'Espanya no té cap valor”. Vaja, res de nou en aquest llenguatge on tant li fot cent com cent mil.

Al mig, els mitjans de comunicació de l'Espanya Eterna. Sobretot els de paper. Però també alguns de digitals, que ha quedat acreditat que van ser finançats directament pel PP amb diner negre i continuen existint com si res. Horripilant. Per la democràcia i tal. I allà estan disparant bilis cada dia. Per aspersió. Per preparar l'opinió pública de l'Espanya del blat en el no als indults i el sí a la venjança. Al preu que sigui. De fet, tant li fot la imatge de la justícia del Regne. I la dels seus cossos de seguretat. I la dels propis mitjans. “¡Yo, por España, MA-TO!”.

I a l'altra banda Pedro Sánchez, que no el PSOE històric, que és una altra cosa. I absolutament distant. I oposada. Un sarcòfag tan arnat que quan s'obre, i per comparació, Tutankhamon es converteix en mister samarreta mullada de la discoteca La Cueva de Venta de Baños. Per uns motius que, en principi, tenen a veure amb seguir aconseguint el suport d'una part de l'independentisme, s'ha llençat la piscina dels indults. Per poder seguir governant. Si abans no li tallen el cap, esclar. Voluntaris no en falten. Només amb els citats, ara mateix hi ha més guillotines que coll. Però tornem als del mig. Als mitjans. Als de l'altra banda. Als que passen per ser “de Sánchez” i resulta que tenen una línia editorial 100% sarcòfag. Avui el més assenyalat de tots editorialitza sobre la cosa. Diu que “les raons per rebutjar l'indult són de pes” però Espanya té pendent resoldre “el conflicte a Catalunya” i això es pot intentar amb el “manteniment passiu de l’statu quo o mitjançant el diàleg”. Això últim no garanteix “efectes positius” però hi ha proves que el “no a tot de governs anteriors ha afavorit el creixement independentista”. Per tant, calen iniciatives polítiques que rebaixin la tensió. I els indults ho poden aconseguir. Ara bé, “aquesta mesura de gràcia no s'ha d'entendre com un gest amb els líders independentistes, dels que la democràcia no en pot esperar res, sinó un gest de concòrdia vers els ciutadans de Catalunya” i per això “cal mantenir la inhabilitació”. Els indults oferiran a la societat catalana “un marc de convivència i una generosa voluntat de curar les ferides. Un gest que només una democràcia sòlida pot oferir, la mateixa que els condemnats van pretendre destruir. Aquests no ho apreciaran. Els catalans sí”.

O sigui, els indults són per refer ponts, però cap autocrítica sobre els motius pels quals vam arribar a aquella situació. Ni per com l'Estat va vulnerar la llei. Ni per la falsificació de preteses proves que van servir per construir el relat. Ni pels flagrants falsos testimonis aportats al judici. Ni per una sentència que jurídicament no se sosté davant de cap escrutini imparcial, com ja s'ha vist quan han hagut de pronunciar-se les justícies belga, suïssa, alemanya o britànica. I justament d'aquí és d'on els plora la criatura.

Pedro Sánchez necessita els indepes per governar, però per un motiu que potser té a veure amb una raó d'Estat superior, vol evitar que el seu sistema judicial sigui rebregat a Europa. O directament humiliat. I potser algú ha decidit que el càstig desproporcionat als indepes ja ha fet el seu efecte i ara cal obrir el paraigües per evitar quedar xops amb la tempesta que els caurà a sobre per la via dels drets humans. Que, servir-servir, la condemna no servirà de res perquè cap dels responsables del despropòsit pagarà per tot allò, però un Estat que passa per democràtic ha de ser com allò de la dona del Cèsar. I la van fotre tan grossa que l'hòstia els girarà la cara. La de la reputació del seu sistema judicial.

I aquí és on hem de decidir si seguim fins el final d'aquesta via i ja s'ho faran o optem per “la concòrdia” que reclamen els que no pensen demanar perdó per res i que, a més, ens tracten amb la suficiència de la superioritat moral. Com “ells” diuen, un gest que només una democràcia sòlida pot oferir, la mateixa que els condemnadors van pretendre destruir.