Acte públic a Gdansk, Polònia. Hi intervé l'alcalde de la ciutat, Pawel Adamowicz. I passa això:
Com pot veure, hi ha una gran confusió i desconcert perquè ha passat alguna cosa, però no se sap ben bé què. Al final va resultar que l'individu que es passeja per l'escenari amb els braços alçats acabava d'apunyalar Adamowicz, que hores després va morir, i el que duia a la mà dreta era un ganivet.
Però la imatge que tot el planeta, un servidor inclòs, va interioritzar com a destacable va ser aquesta:
És el moment en què l'atacant ensenya l'arma del crim i el públic, en comptes d'aturar-lo o ajudar al ferit, està amb els mòbils. I tot el planeta, servidor inclòs, va aprofitar per adjudicar al fet aquella màxima que diu que el món digital ens té tan capficats que quan veiem una barbaritat davant nostre la reacció és fotografiar-la o gravar-la. O sigui, en comptes d'ajudar, interactuar o fer, exercim d'espectadors. I això seria conseqüència de la pantallització que patim els éssers humans i bla, bla, bla.
I segurament va influir molt en aquesta conclusió aquella famosa imatge de Barbara Kinney, la fotògrafa oficial de la campanya presidencial de Hillary Clinton:
I, sí, els humans estem totalment pantallitzats. I encara ho estarem més. I aquesta gran foto n'és la prova. Però, en el cas que ens ocupa, la veritat és una altra de molt diferent. Mediatitzada per prejudicis totalment reals, sí, però construïda amb prejudicis que ens condueixen a l'error.
M'ho va fer notar el col·lega i compatriota de municipi Jordi Gonzalo en una piulada de resposta a una de meva, en què jo queia en el parany. Ell m’hi aclaria que: “En aquell moment, la multitud estava fent efecte lot amb els mòbils (els de l'escenari amb bengales). La majoria no sap què ha passat i segueixen amb el mòbil fent lot. No fotos. Fins i tot, els pocs que estan fent amb el mòbil fotos o vídeos no deuen ni haver vist l'agressió”.
I llavors vaig tornar a mirar el vídeo. I, efectivament, la gent està il·luminant l'escenari. I, efectivament, els de l'escenari no són conscients que allà hi ha hagut un apunyalament i el públic continua fent la seva, i es pensa que l'individu que mou els braços forma part de l'espectacle.
Però ara ve la segona reflexió. Si jo no hagués piulat que el món està pantallitzat i bla, bla, bla, en Jordi no hauria sabut que jo tenia una versió equivocada de la realitat, no m'hauria pogut corregir i jo seguiria instal·lat en l'error. I segurament avui hauria fet un article desenvolupant el prejudici.
On vull anar a parar? Doncs que en aquesta feina tots ens equivoquem. Desenes de vegades. Però que la proximitat que permeten les xarxes ens possibilita adonar-nos dels errors i corregir-los. I que en aquesta feina hi ha persones que també s'equivoquen, però a propòsit. I que basen la seva feina en l'error provocat permanentment.
L'exemple més evident és el d’Eduardo Inda. L’Eduardo té la mala sort que la majoria del que publica acaba desmentit per la realitat. Però ell persisteix en l'error. I mai rectifica. De fet, encara defensa que Xavier Trias tenia un compte a Suïssa, una informació que s'ha demostrat absolutament falsa i en l'elaboració de la qual ell va intervenir directament. I, noi, tanta pífia sostinguda em fa sospitar que potser no és mala sort, sinó voluntarietat. A veure si al final resultarà que Inda publica mentides de manera conscient... No ho crec, perquè ell és un gran professional, però a veure si m'està enganyant...
L'últim exemple que em fa sospitar és un incident amb el programa de Risto Mejide a Cuatro, cadena germana de Tele 5 i en què Inda col·labora. Aquest programa té una guerra oberta amb Inda i se'n va anar a l'entrada de Tele 5 a preguntar-li per una noticia que havia publicat al seu mitjà. I el paio és tan hàbil que fa un “Robinho” i es llança a l'àrea sense que ningú el toqui.
I ja tenim una nova prova de la infinita habilitat del personatge. En comptes de debatre si la notícia que va publicar és mentida o no i d'analitzar si Inda viu de publicar mentides o no, la discussió és si el van agredir o no.
Això sí que és un professional!