Esclar que ho sabem. A les campanyes electorals els candidats (i les candidates) diuen coses que després se les s'han de menjar. Amb patates. Però ja hem convingut que nosaltres fem veure que ens els creiem, ells fan veure que no saben que nosaltres estem fent veure que ens els creiem i tots plegats fem veure que ens creiem el que no ens creiem. És absolutament absurd, però molt entretingut. Sobretot per la canalla.

Vull compartir amb vostè la meva manifesta estupefacció per la mania d'alguns per fotre's en uns merders que no cal. Passa molt sovint amb la promesa de creació de llocs de treball. En algun moment de la campanya algú diu: “crearé florosmil llocs de treball” (florosmil és una xifra qualsevol que serveix per adjudicar una quantitat indeterminada referida a persones, animals o coses). És la típica promesa que ja li va fer la serp a Eva i que, des de llavors, no només no ha complert ningú sinó que en la majoria de casos s'ha acabat produint allò que en diuen una pujada negativa. Vaja, el que tota la vida havia estat descrit com “ens hem fotut una hòstia econòmica en baixada, sense frens, amb el vent a favor i l'atur ha pujat un 23%”. Ells saben que no cal prometre-ho. I elles també. Que el risc de fer el ridícul és monumental. Però ho continuen fent.

Una cosa semblant passa amb les enquestes i els sondejos. La llei prohibeix que els mitjans de comunicació en publiquin durant l'última setmana de campanya. Però com que la llei va estar feta quan les rodes encara eren quadrades, poden publicar-se'n als mitjans de la resta del planeta i nosaltres accedir-hi des d'aquí a través d'una cosa que anomenen Internet. A banda, com que ningú diu que no es puguin fer enquestes, se'n continuen fent. I es filtren. De tal manera que durant la jornada de reflexió me n'han arribat tantes que si les imprimís podria empaperar la muralla xinesa. Per les dues bandes. Això sí, ni l’FMI podria ajudar-me a pagar el tòner.

Però on aquest fenomen del “fer veure què fem veure i després ja veuràs tu quina gràcia quan el que fem es desfaci com un bolado” encara és més espectacular en el sempre pantanós món de l'atac personal. La campanya ho aguanta tot, sí, però no caldria arribar a segons què. Per educació i, sobretot, perquè no cal. Quan tots sabem que el líder del partit A està condemnat a entendre's amb la candidata del partit B (o viceversa), ¿per què carai es sobrepassen totes les línies (les vermelles i les Maginot) del bon gust i es diuen el nom del porc? Per què es desqualifiquen personalment? I només en públic! Perquè el més SEN-SA-CI-O-NAL és que en privat no ho fan. Per què l'insult i el menyspreu si després s'hauran de trobar cara a cara per posar-se d'acord i diran que no, que no era res personal sinó les regles del joc.

Un cop més, però, la culpa és nostra. Perquè primer els ho permetem i després no els exigim explicacions. Ni els passem comptes. Cert que quan arriben les eleccions tenim l'oportunitat de castigar-los, però la majoria de cops no ho fem. El dia abans diem “s'ha acabat, mai més!” i l'endemà ens plantem davant de la urna amb la papereta i el nas tapat. I els votem. Però no a ells sinó que els votem contra els altres. Votem A o B perquè no guanyi Z. I ells (i elles) fan veure que no juguen amb aquesta gran basa, però nosaltres sabem que és així. I ells ho saben. I elles també. I se n'aprofiten. I aquest dia dels enamorats ho tornarem a comprovar.