La frase del títol s'ha dit avui al ple del Parlament. Un  parell o tres de vegades. I recordar coses com aquestes és molt sa. Encara que sigui de tant en tant. Perquè, sí, som on som -encara que on som de vegades no sigui res de l'altre món- perquè abans que nosaltres hi ha hagut molta gent que ha pencat. I ha lluitat. I no s'ha conformat. I ha fet. Alguns persones conegudes, però sobretot molta gent anònima. Perquè la llibertat no és anar de canyes sinó voler canviar les coses. I treballar perquè canviïn. O al menys intentar-ho. I fer-ho tant en silenci com tossudament.

Quan he sentit que som on som per la feina de molta gent no he pogut evitar pensar en el senyor Josep Valls, un pastisser del barri de la Morera de Badalona que va morir ahir als 86 anys i que va fer una cosa sensacional en la no només no hi creia ningú sinó que qui tenia la capacitat de decidir hi creia en contra.

Any 1879. A tocar de la platja que hi ha davant de la fabrica de l'Anís del Mono de Badalona hi construeixen un pantalà. La seva funció és permetre que els petroliers hi amarrin per poder descarregar carburant. Any 1965, l'empresa CAMPSA, que a tocar de la sorra disposa d'uns immensos dipòsits, construeix el que es coneix com el Pont del Petroli. És molt més modern i està molt més preparat per fer la seva funció. Una de les imatges d'aquella Badalona on sovint hi plovia un polsim estrany que deixava la roba oliosa, era la de foscos vaixells buidant els seus budells a través dels tubs que circulaven per aquella barra de fusta que entrava 250 metres mar endins.

Però van arribar els JJOO del 1992 i la costa barcelonina va aprofitar per treure de primera línia de mar les industries que li tapaven la vista i li feien de barrera. Els pisos van substituir els dipòsits, però el pantalà es va quedar allà mort de fàstic. Fins que l'any 2001 les autoritats locals van determinar que allò feia nosa i calia ensorrar-ho. I aquí és on entra el senyor Valls i la seva decisió de salvar aquell pont que no duia enlloc. I així va ser com aquest pastisser, que per a molts era un friqui que defensava somnis impossibles, va anar a comprar-se uns quants pots de pintura blava i una brotxa i cada dia hi anava una estona a pintar-lo. Blau perquè era el color del mar i a pintar-lo perquè -deia- era la manera de dignificar-lo.

Amb ell va començar tot. Al principi era ell sol anant a la redacció de l'edició local de El Punt que estava al carrer Conquesta amb una carpeta i l'explicació del perquè calia conservar el pantalà. I el periodista Guillem Vidal rebent-lo en un altell tronat que hi havia, escoltant-lo atentament. Era quan el senyor Valls repartia unes galetes amb forma de cavallet de mar que elaborava a la seva pastisseria. Després se li van afegir els submarinistes, perquè aquella és un gran zona per practicar-hi aquest esport i perquè hi ha uns cavallets de mar endèmics. Seguidament alguns sospitosos habituals de la ciutat com l'Antoni Poch. I al final un dia hi va haver una manifestació multitudinària que va desbordar totes les previsions. El pont estava salvat i el 2009 es va reobrir ja remodelat.

Actualment està tancat perquè la llevantada del 2017 el va malmetre i el temporal Glòria del 2020 va partir-lo en dos, però ell continua allà. I si els estudis de l’UPC i una inversió milionària ho permeten, un dia o altre tornarà a ser el que fou. Mentre, seguirà sent un dels grans símbols visuals de Badalona immortalitzat en milers de fotos i desenes d'anuncis. Gràcies al senyor Josep Valls, que va estar mesos protestant a la plaça de l'ajuntament amb una pancarta i que encara tenia temps per asfaltar personalment un carrer del seu barri per denunciar la deixadesa del consistori.

Tenim la sort que el nostre país és ple de senyors Valls. Persones anònimes que, amb la seva determinació, han fet que succeïssin coses impossibles. Algunes molt sonades, altres petits granets de sorra que, tots junts, han acabat construint la platja on ara s'hi banya la gent però que fa 50 anys era una pista de quitrà. Ells passen, llei de vida, però la seva feina anònima queda. I els hem d'estar molt agraïts. Molt!