Va haver-hi una època, anys 70 per posar una data, en que el feminisme era d'esquerres, molt d'esquerres, i tenia una càrrega de lluita política massa extrema per moltes dones i per això se'n allunyaven.  

Però les societats evolucionen. I els moviments socials també. I en aquest cas hi va ajudar molt que va arribar un dia en que va ser molt difícil tancar els ulls a una realitat que afectava la meitat de la societat. La meitat de la societat que estava per sota de l'altra meitat en condicions laborals i per qui era molt més difícil conciliar vida laboral i personal, arribar a càrrecs directius i que cobrava menys per fer la mateixa feina.

Però, sobretot, era la meitat de la societat que patia un tipus de violència de la que no se'n parlava fins no fa gaire i que no surt a les estadístiques d'assassinats i d'agressions perquè no es veu, tot i afectar pràcticament el 100% d'aquesta meitat de la societat. És una violència que només elles poden explicar-la i descriure-la perquè qui no és dona, no sap de què va. I no ho sap perquè, a pesar d'estar tan estesa, si no la pateixes no la veus. O la veus, però consideres que no n'hi ha per tant, que és pitjor que no veure-la.

És aquell anar en un transport públic i que se t'acosti un home i et toqui més o menys dissimuladament. Són aquelles mirades que l'incomoden perquè no són d'un desig compartit sinó fetes des del domini, el poder i la superioritat. Són aquelles actituds prepotents i de menyspreu de qui es creu superior només perquè té testicles. És aquell estar en un local públic de lleure i haver de suportar comentaris i actituds d'assetjament "perquè aquesta ha vingut aquí a buscar rotllo". És aquella por d'anar sola per segons quins carrers a segons quines hores, amb qualsevol ombra fent-te saltar el cor. Són aquells comentaris fets a una companya de feina, a una veïna o la llogatera del teu pis del tipus “Se t'ha espatllat la caldera? Doncs si vols vine a casa i ens dutxem junts per estalviar aigua”. I són un munt de situacions que si vostè és dona i ara està llegint això, podria afegir a la llista perquè segur que n'hi han passat de tots colors.

I com que aquesta situació afecta a la meitat de la societat, el feminisme s'ha fet transversal i ha desbordat les fronteres dels partits i les organitzacions que intentaven monopolitzar-lo. I així ha estat com hem vist coses que mai hauríem imaginat.

Coses com uns partits de dretes que s'han impregnat d'un feminisme healthy ple de salut, esport i nutrició, un feminisme liberal on la imatge són els líders (homes) lluent un llaç lila molt bonic i xerrant de dones amb unes quantes dones posades darrera seu com allò d'anar a l'Àfrica a fer-se fotos amb “nens negrets que sempre somriuen perquè a la seva manera són feliços, pobrets”.

Coses com una esquerra que, a falta d'altres causes, ha intentat quedar-se en exclusiva amb aquesta i hi barreja coses que no tenen res a veure amb la situació de les dones. I uns partits ultres ara blanquejats que fan bandera del masclisme més tronat, amb la col·laboració de dones que posen per davant la seva ideologia neofeixista, conscient o no, al que pateixen com a dones.

Aquest seria el feminisme usat com a negoci polític. Després hi ha el feminisme com a negoci econòmic. Allò del “dona, vine amb nosaltres a ser dona kuki i t'omplirem de productes sexistes”.

I des d'avui tenim el Black Friday del feminisme. Una empresa que ven productes relacionats amb el ciclisme ha enviat a tots els seus clients una oferta “especial dia de la dona” amb descomptes d'un 10% per les dones “en el seu dia”. O sigui, per celebrar una jornada de denuncia de la situació de les dones, res millor que barrejar masclisme i consum. ME-MO-RA-BLE!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat