Dijous 30 de juliol del 2009. ETA fa explotar una bomba lapa als baixos d'un cotxe patrulla de la Guàrdia Civil a Palmanova (Mallorca). Moren assassinats els agents Carlos Sáenz de Tejada i Diego Salvá. Va ser el seu últim atemptat a Espanya. Nou anys després, el 4 de maig del 2018 i a la localitat francesa de Cambo-les-Bains/Kanbo, ETA escenifica la seva fi com a organització armada. Però la banda s'ha acabat realment? No. Per alguns, no.
Per la (extrema) dreta espanyola ETA va ser un immens comodí del públic. Era l'argument perfecte per fer això que saben fer tan bé i consistent en lligar uns alliolis sensacionals amb el “ustedes son los amigos de los amigos de los amigos de los amigos de ETA. Por tanto, ustedes son ETA”. La recepta era tan bona i donava tants bons resultats que ara no es resignen a deixar d'elaborar-la.
Arran de 11-M, l'estratègia del postaznarisme quan no governa el PP ha estat “Todo es ETA, desde marzo del 2004 en su mesa”. A pesar del petit detall que ETA ja no existeix, cosa que els ha obligat a modificar la recepta i preparar un “vostè és l'amic de l'amic de l'amic dels hereus d’ETA. Avui al Congreso dels diputats han usat aquesta cantarella contra el ministre Grande-Marlaska, que si és amic d'algú ho seria precisament de la bancada pepera. I no ho dic jo:
El que ens faltava per veure és que Grande-Marlaska sigui ETA. Precisament ell, que com a jutge va destacar en la instrucció de causes contra la banda i per la persecució ferotge d’allò que llavors en deien “l’entorn”. Però realment, ell no és l'objectiu sinó un instrument. Només és el cul on la (ultra) dreta ha vist que hi pot fotre les coces necessàries per continuar amb l'estratègia d’incendiar-ho tot a veure si aconsegueixen cremar el govern “il·legítim” que els molesta molt. Bé, de fet els molesten molt tots els governs “il·legítims”, que casualment ho són sempre quan no governen ells. Quan el postaznarisme és a l’oposició, la crispació fanàtica truca a la porta, amb el sempre necessari suport de les seves empreses de comunicació. I dic comunicació perquè avui estic de bon humor.
I tot perquè el ministre de l'Interior s'ha atrevit a fer fora d'un càrrec de confiança al senyor Pérez de los Cobos, que a la seva fulla de serveis hi té, entre altres moments memorables, el d'haver-se presentat la nit del cop d'estat del 23F del 1981 a la caserna de la Guàrdia Civil de Yecla (Múrcia) vestit amb “camisa azul” i oferint-se com a voluntari “pa lo caga falta”. SEN-SA-CI-O-NAL!
Però les rates de la claveguera necessiten aliment permanentment i el terrorista Marlaska era només l'aperitiu. Per això ha aparegut Cayetana Álvarez de Toledo per servir un banquet pantagruèlic (Per cert, un dia caldrà analitzar d'on li ve a aquesta senyora la seva inadaptació social. D'Anar ja sabem que és un complex d'inferioritat mal resolt, però el seu encara no el tenim identificat).
Total, que la senyora marquesa ha optat per innovar i amb Pablo Iglesias ha inaugurat el concepte “vostè és fill d'un terrorista”. ME-MO-RA-BLE!
És possible que l'acusació acabi en un tribunal perquè Francisco Javier Iglesias Pérez no és cap terrorista i, conseqüentment, som davant d'una difamació no menor. I és possible que guanyi el judici i que el PP hagi de pagar-li uns diners. Però la feina ja ha estat feta, que és del que es tractava. Un cop la marquesa diu això, els mitjans ho recullen, queda imprès o a la xarxa i objectiu aconseguit. Encara que després hagin de pagar 30 mil euros. O els que siguin. Perquè 30 mil euros, o els que siguin, és un preu molt baratet si a canvi destrueixes la reputació d'algú.
I sempre podrà fer un Trump, un mentider patològic que ho és tant que fins i tot menteix amb el seu pentinat. I que menteix tan descaradament a twitter que la xarxa ja li ha fet un parell d'advertiments que ell ha respost amb un: “volen impedir la meva llibertat d'expressió”. És a dir, prohibir-li dir mentides és atacar la seva llibertat. IN-SU-PE-RA-BLE!