La polèmica sobre les estelades a l'espai públic (que no als edificis públics) m'ha recordat aquell argument segons el qual la independència “convertiria en estrangers a molts catalans a la pròpia seva terra”. L'analitzem?

Bé, en primer lloc seria impossible que aquests ciutadans que senten això fossin estrangers perquè serien catalans, com ho són ara. Com, evidentment, serien catalans tots habitants de la república. I sent ciutadans de ple dret, com no pot ser d'una altra manera, tindrien exactament els mateixos drets que la resta de ciutadans. Per tant, des del punt de vista legal i administratiu seria impossible que cap català fos estranger a Catalunya, Com cap espanyol és estranger a Espanya. Anem ara al punt de vista sentimental.

Algú pot dir: “jo és que em sento plenament espanyol i en una Catalunya independent m'hi sentiria com un estranger”. Perfecte, que aquest “algú” se sentís d'aquesta manera no vol dir que ho fos. Seria el seu sentiment, però no seria la realitat. I aquesta és la qüestió.

De la mateixa manera que en una república catalana hi hauria persones que se sentirien estrangeres (que no vol dir que ho fossin), en aquesta Espanya actual hi ha molts catalans que no se senten espanyols i, per tant, se senten estrangers en una Catalunya que forma part d'Espanya.

Quin dels dos sentiments és més important? Si parlem de sentiments, els dos, no? Perquè no hi ha sentiments individuals que estiguin per sobre dels del veí.

La qüestió és que darrera de l'expressió “la independència convertiria en estrangers a molts catalans a la pròpia seva terra” hi ha un sentiment de negació de l'altre. “Jo em sento espanyol i ho vull seguir sent”. Perfecte, ningú li nega aquest sentiment. També hi ha molta gent que viu a Londres i sent espanyola. O a Moscou. O al Pol Nord. I hi ha gent que viu a Sabadell i se sent polonesa. O a Cubelles i se sent albano-kosovar. I no van pel món dient: “Oh, és que a mi em neguen el sentiment de pertinença”. Són el que se senten.

Per tant, el concepte “Catalunya no té dret a ser independent perquè el meu sentiment de pertinença està per sobre del dels altres” té el mateix valor que el concepte “Catalunya ha de ser independent perquè el meu sentiment de pertinença està per sobre del dels altres”. Exactament igual. El que hauríem d'escatir és per què el primer es planteja com un argument, el segon no i per què existeix aquest marc mental dominador.  

Doncs amb les estelades a l'espai públic, passa el mateix. Com amb els llaços grocs. Preval un sentiment sobre un altre. A mi una cosa no m’agrada i la retiro, però el que m’agrada a mi s'hi queda perquè jo tinc la raó.

I quan tu negues als altres poder expressar els seus sentiments és perquè ets un totalitari. I el pitjor és que no ho saps. I, a més, creus que ho és l'altre. Terrible.